Articles d'Opinió http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3 http://www.forumcarlemany.com/img/logo_popup.gif Forum Carlemany http://www.forumcarlemany.com/index.php?idm=1 Romario, Ronaldo, Cocú... són noms de jugadors de futbol que s'associen a allò que diuen que és la millor institució de Catalunya (si més no, la que més alegries ens dóna) que és el Barça. Aquests noms, lligats a la història del futbol d'elit, en un moment anterior estaven lligats al PSV Eindhoven, reconegut club de futbol holandès. I, què té a veure aquesta història de futbol amb l'article que estic escrivint? El títol, com a acrònim d'actituds que hem d'observar en el moment que ens trobem. PERSPECTIVA Per observar des de la distància adequada els esdeveniments, les situacions en què ens trobem immersos i les sortides que hem de plantejar (o directament afrontar). Per no deixar-nos portar per aquest corrent de pensament tant estès i de moda del 'ja ho deia' o 'veus com acabarà tot?' Per ser capaços de relativitzar amb alegria i il·lusió el devenir diari i tenir clar si tenim gaire dret a queixar-nos. Com vivim? Ens falten gaires coses? Ho tenim clar? (bo seria veure per una finestreta com viu un ciutadà normal mig de l'Índia o Xina...). Per trobar part de la solució anant a fer un bon dinar amb un bon amic, parlant de les coses realment importants de la vida (o no tan importants...), sortint amb un somriure distès. SENTIT COMÚ Que ens diu que la potència econòmica d'un país, zona geogràfica, nació o el que sigui es correspon amb el sumatori de la producció de les empreses del seu àmbit geogràfic i del treball de les seves persones. Que ens diu que altres mesures de la potència econòmica d'un país zona geogràfica o el que sigui no es correspon amb conceptes de finances especulatives que ben poca gent entén. Que, tal com diu la normativa legal vigent 'l'empresari ha de gestionar els seus negocis tal com ho faria un diligent pare de família' (la comparació de la gestió econòmica de l'estat, l'empresa, o qualsevol altre ens econòmic, amb la gestió ordenada de l'empresa familiar per excel·lència, 'la família', no és gens equivocada, no trobeu?). VALENTIA Per tirar endavant el que toca, sense pors, sense fer cas als pessimistes, gent sense esperit ni alegria. Per pensar en el futur, gestionant eficientment els recursos, lluitant amb perspectiva i sentit comú, marcant objectius de futur. Per anar caminant, endavant, sabedors que cada pas endavant és un pas cap a un futur millor (encara que de moment, sigui 'a passets'). Llavors quina és la solució? La solució és tenir Perspectiva, Sentit Comú i Valentia. Parem-nos un moment, pensem i plantegem-nos la direcció a seguir. Amb això, certa dosis de treball i actitud positiva ens en sortirem. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=82 Wed, 01 Feb 2012 00:00:00 +0100 Sovint referint-se a un empresari veiem com es parla d'un emprenedor. Fins i tot algun important mitjà de comunicació a la secció on parlen d'empresaris la titulen 'emprenedors'. Emprendre és una funció clau de tot empresari, igual com innovar, gestionar o tantes d'altres. Si ho mirem en un diccionari, a la definició d'emprendre veurem que diu que és una acció referida a posar-se a fer, a començar. Es pot emprendre des de dins d'una empresa consolidada (i és molt bo que així sigui, i es faci sempre) i es pot fer creant una nova empresa. Si una persona crea una empresa per primera vegada, potser només farà un dia que és empresari, però serà un empresari. Si el volem anomenar per les seves tasques, també quan innova li hauríem de dir innovador, quan gestiona o contracta 'gestionador' o 'contractador'. Em temo que darrere aquest fet s'amaga una realitat, i és que ser empresari no està ben vist i fins i tot hem hagut de canviar el nom... Aquí els empresaris hi tenim molt a fer, hem de dignificar la nostra feina. Tothom sap (o hauria de saber) que la principal font de creació de llocs de treball ve dels empresaris (sobretot els empresaris que emprenen nous projectes o noves empreses o fan créixer les seves), la funció social és de les més importants que es poden dur a terme (avui més que mai). Estava fora de viatge i no vaig poder assistir a la darrera jornada d'AED i Tribuna de Girona, però he pogut veure-ho després per Internet, i em quedo amb una frase que va dir Salvador Alemany: 'El projecte d'un país és la suma dels projectes individuals de les seves empreses i de les persones que el conformen'. Les empreses, liderades pel seus empresaris, estan fent i seguiran fent un paper fonamental per al nostre país, doncs per què hem d'anomenar aquesta professió tan digna de forma diferent?, per què no està ben vist dir empresari? Ens convenen moltes iniciatives emprenedores, i tenir molts més empresaris que ajudin a crear riquesa i que aquest sigui un gran país. Reivindico que parlem clar del que fem, que treballem per dignificar la nostra funció, que dediquem esforços a explicar-ho, que sortim dels espais habituals on ens sentim més segurs, que ens moguem, que motivem la gent jove i no tan jove perquè emprengui nous projectes i es converteixin en empresaris, que creïn riquesa per al país, per a ells i per a la seva gent més propera, i ens sentim orgullosos de la feina que fem. Finalment, només un breu comentari: a la persona que fa l'article mensual del Fòrum Carlemany, se li demana que proposi un llibre. En aquest cas, proposo que llegim menys premsa macroeconòmica, que escoltem o llegim menys articles de 'gurus' de l'economia, que treballem molt fort perquè la nostra empresa funcioni bé o molt bé, però ens hem d'animar, ens hem d'engrescar i il·lusionar-nos; primer, nosaltres i, després, els que treballen amb nosaltres, i una bona manera pot ser llegint Mafalda; qualsevol llibre serveix! http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=81 Sun, 01 Jan 2012 00:00:00 +0100 Ens trobem en un moment en què tots perseguim el mateix: créixer i internacionalitzar-nos. No obstant això, la clau està en com assolim aquest repte. Com aconseguim créixer d'una forma sana i com accedim als mercats internacionals de manera estable i continuada. Recordem que la crisi a nivell europeu i mundial és asimètrica. A fora no ha colpit tan fortament com a Espanya. Per tant, és important trobar la fórmula per fer atractius els nostres productes o serveis als clients, no només nacionals sinó també internacionals. Des del meu punt de vista, una de les claus està en la diferenciació. Les empreses hem de saber diferenciar-nos de la resta de competidors, buscant el segell d'identitat que ens defineixi. Aquest tret diferencial no sempre és evident i requereix reflexió i anàlisi. Cal una valoració exhaustiva que ens permeti detectar les fortaleses, i evidentment que així siguin percebudes pel client! Aquesta diferenciació es pot trobar en el mateix producte o servei, o bé pot ser fruit del procés productiu o logística, o altres. Voldria comentar també que sovint s'ha comès l'error d'infravalorar el producte. Hem de retornar-li la importància que es mereix i aprendre a tenir-ne cura. Si disposem d'un bon producte, qualsevol estratègia de creixement, internacionalització o diferenciació és més fàcil i sòlida. I preferentment cal trobar un atribut que sigui difícilment imitable i que aporti valor afegit. D'aquesta manera es pot recompensar la seva exclusivitat amb un preu superior. Les estratègies de diferenciació poden ser diverses, i innovar n'és una. Hem d'aconseguir que la innovació formi part de la cultura d'empresa. Hem d'aprendre a replantejar-nos tot el que fem des de zero. Som nosaltres sols els qui hem de sortir del problema. I per fer-ho, possiblement hi haurem de posar moltes dosis dels valors que els nostres pares ja ens van ensenyar: esforç, treball i feina ben feta. Avui jo també hi afegiria 'diferenciació'. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=80 Thu, 01 Dec 2011 00:00:00 +0100 Ja fa massa temps que vivim dins d'una espiral de males notícies que ens arriben d'arreu , amb un entorn catastròfic i unes previsions per als propers mesos (anys) dignes d'una pel·lícula de terror. El pitjor és que estem aprenent a conviure-hi i a encomanar-nos del desencís col·lectiu i del pessimisme malaltís. Evidentment, la crisi (o les crisis) és innegable i les seves conseqüències, tant a les empreses com a la societat en general, són devastadores. Tampoc es pot negar que els governants hagin sigut capaços, fins ara, d'injectar les dosis necessàries d'optimisme per fer canviar l'estat d'ànim. Així les coses, ara toca patir les retallades d'allò que semblava que ja seria per sempre. El món financer està col·lapsat. Els hàbits de consum estan canviant. Les previsions demogràfiques són a la baixa. Molts aturats estan a punt de quedar-se sense prestacions. L'administració està descapitalitzada. Es tanquen més empreses que no se n' obren. Però el més desconcertant és la seguretat d'estar davant d'un nou paradigma que ningú s'atreveix a preveure com serà, però pel qual hem d'estar preparats. Moviments com el dels indignats que s'estan transformant en un fenomen global no fan sinó manifestar el descontentament d'una part molt àmplia i plural de la població que creu que el camí triat fins ara no serveix per al futur. Potser per això, empreses i empresaris ens hem de sentir també indignats però amb la diferència que hem d'actuar sense esperar que ens marquin el camí, sinó amb capacitat i visió d'imaginar cap on hem de portar les nostres organitzacions. I ho hem de fer tots sols, com sempre, com ja molts estan fent, reinventant els negocis en uns casos i creant-ne de nous en altres. Es tracta d'activar l'esperit emprenedor que portem a dins per detectar nous mercats, nous nínxols i noves formes de producció. Afortunadament tenim un país amb moltes fortaleses i amb suficients sectors productius per no haver de dependre exclusivament de l'especulació que ens ha portat a la ruïna. El teixit empresarial català està tocat, víctima d'errors propis i aliens però no està enfonsat i la prova són les empreses que estan creixent, emergint, diversificant, innovant, operant en sectors impensables fa uns anys. Si com diuen el 50% dels productes i serveis que hi haurà d'aquí a deu anys encara no s'han inventat i que les empreses amb major fortalesa neixen precisament dels períodes de crisi, deixem d'escoltar les notícies pessimistes dels mitjans i posem-nos a escoltar música que ens activi a reinventar-nos, a dissenyar noves estratègies empresarials i a mirar el mercat en clau global, a encomanar a aquesta generació perduda anomenada 'ni-ni' els valors i l'esperit emprenedor i de sacrifici que ha portat Catalunya a ser la locomotora econòmica que és. Tots tenim clar que res serà com abans. Per tant, anem per feina! http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=79 Tue, 01 Nov 2011 00:00:00 +0100 Aquesta és la segona vegada que, per rotació dels membres del Fòrum Carlemany, puc tornar a escriure al Diari de Girona. El primer cop va ser al gener de 2009. He rellegit el que deia llavors. Fa aproximadament tres anys, ens trobàvem en ple inici de la crisi i jo em preguntava sobre l'afirmació que feien els polítics que en sortiríem reforçats, i intentava esbrinar què ens volien dir amb aquesta frase. Segur que pocs hauríem pensat que tant de temps després encara seríem on som i que segurament ens queda un camí llarg per recórrer abans de trobar la sortida a la gran quantitat de problemes amb què ens enfrontem. Com que encara no n'hem sortit, no podem afirmar que siguem més forts, en tot cas, ara per ara, segurament som tots més dèbils. Aquests darrers mesos han estat de grans sotragades en els mercats financers i comencem a veure l'efecte de les retallades en la despesa de les administracions públiques, i això està afectant la moral de molta i molta gent. Hem agafat consciència de la gravetat i la durada de la crisi, i comencem a veure com ens canviarà a tots la vida. Constato en molta gent un desànim, un cert abandonament a la fatalitat. La durada i la falta d'una sortida clara hi tenen molt a veure. És important que trobem maneres tots plegats de rearmar-nos. Recentment a TV3, es debatia amb tota normalitat si la gent havia d'emigrar, fet impensable fa poc en un país que ha rebut tants i tants immigrants. On trobarem la força per tirar endavant? Per no caure en la crítica fàcil? Per posar totes les nostres forces en acció? L'hem de trobar en la certesa que sempre hem superat aquestes dificultats i en la ferma voluntat de corregir allò que hem fet malament. Allò que hem fet malament col·lectivament i, també, en el que hem fet malament individualment. Al mig d'un panorama com aquest, he conegut recentment dos casos de petits emprenedors/empresaris als quals les coses els estan anant bé i, tot dos, quan els sents explicar què fan, et transmeten la gran dosi d'il·lusió que hi estan posant, complementada amb expertesa en el que fan, professionalitat i humilitat. Crec que els dos projectes sortiran bé perquè hi ha esforç, perquè estan ben plantejats, perquè hi ha intel·ligència al darrere. D'aquests exemples, i ben segur que tots en coneixem d'altres, n'hem de treure també força i convenciment que les coses ben fetes ens permetran tirar endavant. Si aquests emprenedors haguessin escoltat l'ambient general que els envolta, no haurien començat, però han trobat la força necessària. Segurament ens cal a tots aïllar-nos de tant de soroll negatiu per trobar l'impuls que ens faci recuperar la força emprenedora. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=78 Sat, 01 Oct 2011 00:00:00 +0200 Fa tres o quatre anys que vivim moments convulsos, una bombolla ens va esclatar a la cara i va capgirar l'ordre conegut. Alguns ho varen saber anticipar, d'altres, la majoria, varen trigar més a saber d'on venien les garrotades. D'alguna manera, però, tothom -famílies, empreses i institucions- ha hagut de reaccionar. La gravetat dels esdeveniments ocorreguts en aquest temps i les conseqüències que se'n deriven (pèrdua de nivells d'activitat, atur, manca de liquiditat, disminució de la riquesa, pobresa, situacions de risc d'exclusió, etc.), obliguen a alguna cosa més que a reaccionar, ens haurien de fer reflexionar sobre els orígens de la crisi (els formals i els de fons) i fer-nos replantejar moltes coses. Veient, però, com reaccionen moltes persones, jo em pregunto, hem après alguna cosa? És evident que l'origen formal de la crisi va ser l'esfondrament de bona part del sistema financer arran de l'esclat de les préstecs hipotecaris d'alt risc, després que les entitats que les havien creat les haguessin estès arreu del món en forma de paquets. La pèrdua de confiança en el sistema financer que això va provocar ha condicionat el funcionament futur de l'economia a causa, fonamentalment, de la manca de liquiditat. De tota manera, al meu entendre, això només era la punta (afilada, això sí) d'un iceberg. Per què es va arribar a aquesta situació? Penso que l'origen de fons és una pèrdua de valors a nivell mundial: la cultura del 'pelotazo', del negoci fàcil a curt termini, en què el fi justifica els mitjans, en què no es valora l'esforç, el treball, en què l'home s'ha convertit, en tots els àmbits, en un ser egoista. I això no és patrimoni exclusiu dels banquers, ni dels Estats Units, ni del capitalisme 'despietat', tothom, en la majoria de països del món, ha procurat enfilar-se a l'onada i treure'n partit, aprofitar els comptes d'alta rendibilitat (sense preguntar-se d'on sortia aquesta rendibilitat o per què era sempre creixent) o els booms immobiliaris (als Estats Units, a Espanya, a Dubai o a Panamà), oblidant que no hi ha benefici sense risc. Tothom ho ha volgut tot per a ell mateix, tothom ha exigit als seus governs el màxim de prestacions i el mínim de deures. I ara, tres o quatre anys després, a què treuen cap aquestes filosofades? Com us deia, veient com reaccionen encara ara moltes persones i col·lectius, estic convençut que no hem entès res, i que, per tant, no hem après res. Mentre les coses han 'funcionat' hem nedat en l'abundància, ens hem endeutat tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Cal que assumim que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i que les vaques grasses s'han acabat. Hem d'assumir que malauradament el 'papà Estat' no pot sostenir l'estat del benestar, que malauradament les empreses, que són les que realment creen treball i, per tant, riquesa i futur, estan passant per moments duríssims, malgrat que en molts casos hagin sabut anticipar-se o reaccionar a les circumstàncies, i veuen com s'aprimen els marges, font de la sostenibilitat en el temps d'aquestes empreses. I això ho dic pels indignats de cara la galeria, demagogs instal·lats encara al maig del 68, i pels indignats antitot. Jo també estic indignat, però quedar-se en la crítica demagògica i ambigua sense proposta de solucions concretes i viables, i seguir la cultura del no a tot, no porta enlloc, només a segrestar i embrutar els espais de tots, i a marginar els que no hi estem d'acord. Això ho dic per tots aquells col·lectius que pensen que tenen més drets que els altres i que es revolten (només) contra les retallades que els afecten, segrestant de nou espais i serveis de tots. Això va contra els consumidors que volen millors serveis, amplis i universals, però no accepten cap proposta de copagament sanitari o en altres àmbits. Va en contra de les organitzacions sindicals que defensen les prebendes d'uns quants. Com deia José Maria Fidalgo mateix, exsecretari general de CCOO, el setembre del 2010: 'Hi ha un risc de deslegitimació perquè els sindicats han estat incapaços de teixir solucions i arribar a acords. Si es vol protegir el treballador s'han de portar a terme reformes que permetin canviar normatives laborals caduques. M'hauria agradat tenir uns sindicats sense por a fer aquestes reformes, a jugar a la coregulació, és a dir, a dialogar canvis necessaris...' Això va contra els polítics 'professionals' que posen els seus interessos davant de les necessitats reals del país i de la seva gent, que adopten mesures populistes i no enfronten les mesures necessàries per treure'ns a tots d'aquest pou. Cal que assumim la situació, i com en una família que perd ingressos, ens haurem d'estrènyer el cinturó, prescindir de moltes coses (inclús algunes que fa poc consideràvem imprescindibles), tots ens haurem de sacrificar, treballar en allò que puguem i en condicions que fins no fa gaire eren inimaginables. Això també ho haurà de fer el país, el govern i els seus funcionaris, la societat en general. Hem d'aplaudir la cultura de l'esforç, el treball, la perseverança, l'austeritat, la prudència, la solidaritat i el proïsme, i hem de fomentar la cultura emprenedora que permetrà crear llocs de treball. Cal que tots ens afanyem a entendre què està passant i a aprendre dels errors, abans no sigui massa tard. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=77 Thu, 01 Sep 2011 00:00:00 +0200 Si miréssim la Terra des de la Lluna, veuríem que el nostre país és francament petit. És cert. Tot i així té una gran història, una llengua i una cultura mil·lenàries, que supera de llarg molts dels actuals estats de la Unió Europea, entre ells també Espanya. Com glossa el cantautor i ens recorda el mestre Guardiola: 'El nostre país és tan petit que des de d'alt d'un campanar es veu sempre el campanar veí '. No obstant això, aquest petit poble mil·lenari va ser un protagonista clar i fonamental del sud d'Europa en la revolució industrial del segle XIX, i va obrir una escletxa vital i decisiva per a la modernització i progrés de tota la península Ibèrica. Sense cap mena de dubte, tant en l'edat mitjana com en l'edat moderna aquest país ha estat sempre precoç , impulsat per la qualitat i el talent de les seves persones . Un poble inquiet i viatger que ha perseguit i buscat el coneixement sempre allà on fos, a qualsevol indret. Mirant sempre de progressar, mirant sempre cap al Nord. Tanmateix , avui Catalunya està en un impàs decisiu. No se li escapa a ningú que l'entorn econòmic s'ha complicat, però també i de forma majúscula i significativa, l'entorn polític. Catalunya ha de decidir què vol ser quan sigui gran... Com m'agradaria a mi visualitzar aquest futur ? 1. UN PAÍS INDUSTRIAL. Correm el risc de perdre la nostra força tractora dels darrers dos-cents anys, la indústria. Aquest sector genera coneixement, I+D i valor afegit. També atrau i reté talent qualificat, provoca inversió tecnològica , implica internacionalització i innovació, i finalment crea llocs de treball d'alt nivell . La indústria i els serveis professionals lligats al món industrial generen encara més del 50% dels llocs de treball i més del 60% del valor afegit de la nostra economia. Cal preservar aquest llegat i potenciar-lo. La indústria com a pinyol de l'economia del país i al seu entorn uns serveis turístics d'alta qualitat, una indústria cultural i educativa potent i uns serveis professionals sanitaris de referència mundial. 2. UN PAÍS COMPROMÈS. El món associatiu d'aquest país és nombrós i és potent. Tot i així, de vegades, les associacions i les institucions no van prou coordinades en temes globals que ens afecten a tots. També trobem encara molta gent que va per lliure i no està compromesa socialment parlant. El país ens necessita a tots, necessita molta més gent potent i generosa que estigui disposada a estirar el carro. Serem el que vulguem ser, però cal compromís i cal treball en equip. Cal gent amb talent i amb generositat i fermesa que faci un pas endavant i participi també en allò col·lectiu. Només així construirem un país millor. 3. UN PAÍS COHESIONAT. Només un país on l'ascensor social funcioni serà un país amb futur i de progrés. En els darrers vint anys hem acollit molts immigrants d'altres països. Cal que tots tinguin la seva oportunitat, és a dir, que l'educació funcioni i reforci la cohesió social . Cal que la sanitat i els serveis socials no deixin a ningú endarrerit. Tots hem de tirar cap amunt. Tots junts. Cal generar treball de qualitat i educació del més alt nivell possible. Cal compartir per progressar. Tots som un sol poble. Catalunya, terra d'acollida i de talent, és major d'edat i té també el dret universal a decidir lliurement i pacíficament el seu futur d'acord amb el reconeixement explícit de la Carta de les Nacions Unides. Molts esperem molt d'aquest país i no cal posar-hi límits. Serem, com a poble, el que vulguem ser, el que decidim ser. Però tots i cada un de nosaltres hi haurà de posar alguna cosa de la seva part. Tots hi estem cridats. Cal compromís, cal participació, cal coratge, cal persistència i finalment i sobretot molta il·lusió. Només així farem d'aquest país petit, un gran país. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=76 Mon, 01 Aug 2011 00:00:00 +0200 Els darrers anys (abans de la crisi potser?) tots els congressos i xerrades de RH versaven sobre captar i retenir talent (retenir, curiós verb utilitzat pels 'experts' en persones). Totes aquestes xerrades incloïen una bateria inesgotable de recursos posats a disposició dels treballadors/es perquè se sentissin motivats i no marxessin de l'empresa. Era una competició per veure quién da más: assegurances, guarderies, retribució a la carta, gimnàs, cotxes d'empresa, viatges, massatgistes, sales d'oci a les oficines, servei d'encàrrecs, teràpies antiestrès... Si en algun d'aquests actes t'atrevies a dir que la motivació es porta de casa, o que l'únic moment en què pots incidir en la motivació d'una persona és quan el selecciones (assegurant-te que sigui una persona amb capacitat per autogestionar-se i automotivar-se) i que la resta del temps només t'hauries de preocupar de no desmotivar-lo, el millor que et podia passar és que et retiressin el carnet del club dels 'motivadors de persones'. Però el refranyer està ple d'obvietats per a uns i sentit comú per a altres: Dos no es barallen si un no vol, No hi ha més cec que qui no vol veure... Com motivem algú que no vol estar motivat? Que viu millor en la queixa, que té l'excusa sempre a punt, que la culpa sempre està fora d'ell, que utilitza la motivació com l'escut on reboten totes les responsabilitats que hauria d'assumir i no vol fer-ho? La temptació sol estar a buscar a la farmaciola d'RH alguna recepta, si pot ser de dosi única, que curi aquesta malaltia tan contagiosa que és la desmotivació. Semblaria, però, que un nou corrent de sentit comú està imposant-se. En els dos darrers actes als quals he assistit amb professionals d'RH d'arreu de Catalunya, algunes veus han començat a sortir del guió (i em consta que segueixen vius). Sigui per l'efecte Guardiola o sigui perquè la píndola de la motivació ha resultat ser un 'placebo', comencen a posar-se de moda vells valors com l'esforç, la responsabilitat, l'esperit de superació, l'exigència, el compromís amb el projecte, els resultats com a conseqüència i no com a finalitat... Potser és perquè ara el talent engreixa les cues de l'atur i costa menys trobar-lo, potser és perquè el talent ja no marxa tan alegrement de les organitzacions per un sou inflacionista... O potser és perquè tot aquest talent que teníem retingut a les organitzacions (inclosos bancs, governs, agències de qualificació, patronals, sindicats, etc.) no han sabut preveure, impedir, solucionar i ni tan sols assumir les conseqüències de la crisi que ens ha vingut a sobre. De què ha servit, doncs, tot aquest 'talent ultramotivat'? Per altra banda, moltes organitzacions que les estan passant veritablement magres per subsistir, per finançar-se, per vendre, per començar l'aventura de l'exportació, per innovar, per seguir produint al nostre país o simplement per cobrar, han hagut de recórrer a les eines més potents de desmotivació: congelacions salarials, retallades d'incentius, expedients de regulació, acomiadaments... I els treballadors/es segueixen al peu del canó! Resignació? Por?... O veritable responsabilitat? Crec que hem de començar a gestionar partint de la base que la majoria dels treballadors/es són responsables, són madurs, són capaços d'autogestionar-se i fins i tot d'automotivar-se. O realment pensem que les organitzacions són eficaces només gràcies a les estratègies que dissenya la direcció, els estils de lideratge dels directius o les polítiques de motivació d'RH... De fet a vegades ho són malgrat tot això! Evidentment també hi ha treballadors/es que no volen assumir aquest rol d'autoresponsabilitzar-se de la seva actitud davant la feina. És tan important saber-los detectar, com saber-los acomiadar. Així doncs, l'empresa no hi te cap paper? Quina és la responsabilitat dels caps? Senzill: permetre que els col·laboradors despleguin les seves capacitats i habilitats i generar un context de treball adequat perquè una persona amb aquestes qualitats de base les pugui posar a la pràctica. He dit senzill? Volia dir simple... Ja sabeu: clarificar tasques i objectius, facilitar els recursos mínims per assolir-los, donar autonomia per actuar i no generar contradicció entre el que verbalitzem i el que fem. Doncs si és simple i ja ho sabem... Per què seguim tenint persones desmotivades? Potser ens quedem a la meitat del camí: marquem objectius i donem recursos, però de veritable autonomia ni parlar-ne. O donem autonomia sense aclarir cap a quins objectius dirigir-la. O fem les dues coses però ens oblidem de donar-hi continuïtat i seguiment, perquè ens suposa un temps que ens sembla que no tenim. O potser és encara més simple: 'No cal que els motivem... però almenys no els desmotivem!' http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=75 Fri, 01 Jul 2011 00:00:00 +0200 Són dos quarts de nou del matí, surto de Girona i vaig cap a la feina a Maçanet. Podria anar per l'autopista (pagant, això sí, com sempre), però donat que vaig bé de temps decideixo agafar l'N-II. M'incorporo al tram desdoblat (de Fornells a Caldes, 8 km només). Per fer-vos memòria, recordeu que aquests miserables 8 km els va inaugurar la ministra d'aleshores (Magdalena Fernández) a finals del 2007? (hi havia eleccions generals al març del 2008, potser?). Sembla una presa de pèl, veritat? Han passat gairebé quatre anys, i pel que fa al desdoblament de la resta de l'N-II... silenci. Voldria creure que és també per incompetències com aquesta que la gent s'ha mobilitzat aquests darrers dies pels pobles i ciutats de Catalunya. Ostres!... els vehicles estan aturats... no... la marxa és lenta, molt lenta. Espero que no hi hagut un altre accident. De ben segur que devem anar al darrere de... s'accepten apostes!... un tractor, una segadora, una excavadora... En fi, 10 km encara per recórrer i anem a 20-30 km/hora. Potser no ha estat una bona opció aquesta d'agafar l'N-II. Tindré temps per pensar. Un germà meu em va dir l'altre dia que no és bon costum aquest que tinc, quan estem debatent sobre algun tema (transcendent o no, és igual) de deixar anar en algun moment la frase: 'per més que diguis, no em convenceràs....'. Diu que a partir d'aquest moment, ja no val la pena continuar amb el debat, que ja no estic donant cap opció. I que aquesta no és la millor manera per tancar una discussió. De ben segur que té raó. Doncs bé, Miquel, a veure si em dónes arguments i em pots convèncer en algunes de les coses que estic convençut que no s'estan fent bé, des del meu punt de vista, és clar: 1. En primer lloc, i retornant al tema de l'N-II, com pot ser que haguem tolerat que d'una infraestructura tan important i vital per al desenvolupament econòmic del nostre territori (Catalunya, vull dir), n'hagin decidit el futur algunes persones totalment alienes? Per què es tracta d'una 'Carretera de titularitat del Ministerio de Fomento'? Per què no som més bel·ligerants davant de situacions com aquesta i ens hi oposem amb tota rotunditat? Per què no plantegem que ens diguin quin és el pressupost que tenim assignat i que siguem nosaltres els qui decidim on és més necessari invertir? 2. Girona, ciutat o província? Jo sempre he cregut que era una província, és a dir, que la força que té la capital, amb aproximadament només un 13 % de la població total de la província, no és prou significativa. Així doncs, no entenc per què el TGV tindrà la seva estació principal a Girona capital. Qui ha decidit això? Amb quins criteris i arguments? A qui ha hagut de convèncer? La dificultat en els accessos al centre la ciutat, l'aparcament, la menor connectivitat, el major cost de l'obra... Tinc tants arguments en contra d'aquesta decisió! Per què no es va decidir que l'Aeroport era l'estació central de Girona? Fàcilment accessible per carretera per als que vénen d'Olot, de Figueres, de Blanes, de Palamós..., és a dir, de la resta del 87 % de la població de la província. Un autèntic eix de concentració de mobilitat (carretera - tren - avió). I llavors, si es vol, hi ha moltes formes de connectar la capital (Girona) amb l'Aeroport. Fins i tot una línia de tramvia dedicada, amb pas de trens cada 10 minuts, si cal! 3. S'acosta el mes de desembre i no escolto a ningú encara. Això vol dir que la setmana del 6 i 8 de desembre quedarà com està (festiu dimarts i dijous). I les empreses, que s'espavilin i ho maneguin com puguin! I mentrestant, la productivitat del país a fer punyetes! Si jo enumero els següents dies: 1 i 6 de gener, 1 de maig, 24 de juny, 15 d'agost, 11 de setembre, 12 d'octubre, 1 de novembre, 6, 8, 25, 26 i 31 de desembre, potser tots no (o potser sí, no ho sé), però de ben segur que molts d'ells els podríem traslladar a dilluns (o divendres, m'és igual). Seria perjudicial per al país? Doncs per què no ho fem? Hi ha països, Anglaterra per exemple, que sí que ho fan, això. Són canvis que, en la meva opinió, no té cap cost dur-los a terme, i per contra, els beneficis són tan elevats, que costa de creure com pot ser que no es facin. 4. Sempre que em faig la pregunta de durant quant de temps estaria disposat jo a pagar un sou a una persona per no fer RES, la resposta que em dono és la mateixa: ni un sol dia. Si aquesta pregunta se la fa un Estat, per què la resposta no és la mateixa? Ja sé que el que ara diré aixecarà les reaccions més irades d'alguns sectors, però no sé si pot haver-hi arguments que em convencin del contrari. Ja estic d'acord a pagar-li un sou durant un temps (consensuem quant) a aquella persona que hagi perdut la feina, sempre que n'estigui buscant una altra (i que demostri que l'està buscant). Però a tots aquells que no fan RES, que no mostren cap inquietud ni interès per tornar a treballar, no cal que els paguem res, ni un sol dia. Invertim tots els diners que ara estem llençant (perquè això és el que penso que fem ara amb aquests diners, pagant gent que no fa RES), en infraestructures, en beques, en recerca, en formació, en salut... ...era un tractor amb remolc... Això sí, sempre amb optimisme! http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=74 Wed, 01 Jun 2011 00:00:00 +0200 Quins incentius ens queden a l'impost sobre societats? El règim del 'patent box' Després de l'aprovació de l'eliminació gradual de les deduccions de l'impost sobre societats el 2006, a partir de 2011 la possibilitat de rebaixar la factura fiscal amb l'aplicació de deduccions ha quedat molt reduïda. Només es mantenen tres deduccions: R+D+I, reinversió de beneficis extraordinaris i creació de treball per a treballadors minusvàlids. No obstant això, amb l'objectiu d'impulsar la competitivitat del model econòmic espanyol, la Llei d'economia sostenible (LES), de 4 de març de 2011, va introduir modificacions en la deducció per activitats d'R+D+I i la deducció per inversions mediambientals. Pel que fa a d'R+D+I, per les despeses i inversions que tinguin la consideració d'innovació tecnològica, el percentatge de deducció s'incrementa i passa a ser del 12% (des del 2008 era del 8%). Addicionalment, el límit màxim d'aplicació de les deduccions per inversions sobre la quota íntegra, minorada en deduccions i bonificacions, s'amplia i passa del 50% al 60%. Així, en determinades circumstàncies l'empresa podria arribar a tributar a un tipus efectiu del 14%. Pel que es refereix a la deducció per inversions mediambientals que en principi havia desaparegut pels períodes iniciats a partir d'1 de gener de 2011, es manté a un tipus del 8% però només respecte a les inversions en instal·lacions que evitin la contaminació atmosfèrica o acústica procedent d'instal·lacions industrials, o contra la contaminació d'aigües superficials, subterrànies i marines, o per la reducció, recuperació o tractament de residus industrials propis. Tenint en compte els objectius perseguits per la LES, sorprèn que aquestes modificacions no es puguin aplicar de forma imminent. Si l'empresa té un període impositiu que coincideixi amb l'any natural no les podrà aplicar fins a l'exercici 2012, ja que són aplicables a partir del dia següent a la publicació de la LES, a partir del 6 de març de 2011. I això és tot respecte a les possibles deduccions per inversions. No obstant això, és important no oblidar que és aplicable i, en principi, no hi ha perspectives de derogació, l'incentiu fiscal de reducció d'ingressos provinents de determinats actius intangibles, també anomenat patent box. Aquest incentiu, creat el 2007 i aplicable a partir de 2008, pot arribar a permetre una reducció de la càrrega fiscal, ja que pot suposar la no tributació del 50% dels ingressos derivats de la cessió de determinats intangibles, també denominats royalties. L'incentiu és aplicable encara que les empreses (cedent i cessionària) formin part del mateix grup fiscal. Per tal d'aplicar la reducció s'han de complir una sèrie de requisits que la normativa especifica. En termes generals, pot ser d'aplicació especialment a empreses que ja apliquessin la deducció per R+D+I, o que derivat de la seva activitat d'investigació generin actius protegits per la propietat industrial, com patents, dissenys, models d'utilitat, etc. També podrien beneficiar-se empreses de sectors d'activitat amb contingut tecnològic, com l'automoció, farmacèutiques, químiques, tecnologies de la informació i comunicació, energies renovables, etc. Es tracta d'un incentiu que pot suposar un estalvi fiscal considerable i, per tant, caldria analitzar detingudament totes aquelles empreses que potencialment podrien aplicar aquest benefici fiscal. Alberto Palacios/Imma Corominas Cuatrecasas, Gonçalves Pereira (Girona) http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=73 Tue, 03 May 2011 00:00:00 +0200 Fa un parell d'anys, en un viatge als Estats Units vaig anar a visitar l'agent que hi tenim a la ciutat d'Indianapolis. Havíem de fer una sèrie de visites a clients, per aquest motiu em vaig passar uns quants dies viatjant pel país, treballant i, al cap i a la fi, convivint amb aquesta persona. El nostre agent té uns 55 anys, és enginyer, amb una àmplia experiència en empreses industrials i que treballa gestionant algunes de les empreses familiars que el seu pare va anar creant des de jove. Quan vàrem acabar les visites vàrem anar a veure el seu pare, ja que és la persona que va contactar amb nosaltres la primera vegada i ens va proposar de representar els nostres productes als Estats Units des d'una de les seves empreses, des de llavors hi mantenim una excel·lent relació personal. Anant cap a casa seva a uns 20 km del centre de la ciutat (allà és al revés que aquí, com més lluny, millor és la zona), es podien veure les magnífiques cases de la gent que viu en la zona, realment impressionants, i quan vaig arribar a la del pare, era de les més grans de totes, una mansió immensa amb una parcel·la que no es veia on s'acabava. Mentre entràvem, li vaig fer el comentari al nostre agent de si ell vindria algun dia a viure a aquesta casa, ja que la seva no tenia res a veure i sorprenentment em va respondre amb tota naturalitat que no, que el seu pare ja feia uns quants anys havia donat la casa de la família i tota la parcel·la a la comunitat perquè hi fessin una escola esportiva per a la mainada. L'endemà al matí vàrem tornar a la seva oficina, que està situada en un gran recinte on hi ha les oficines centrals del grup i alguna de les empreses familiars (una fàbrica de productes de neteja i una editorial). L'agent em va comentar que l'any vinent havien de traslladar-se d'aquella zona (just al centre la ciutat) i se n'anaven als afores perquè el seu pare havia cedit aquells terrenys a la Universitat d'Indianapolis a canvi d'uns altres de molt menys valor als afores. El motiu d'aquell canvi era que la Universitat és just a l'altre costat de riu d'on es troben ells i l'única manera que tenia de créixer mantenint tot el campus en la mateixa zona era en els seus terrenys. Vaig mostrar-li la meva sorpresa per aquesta operació, nosaltres no hi estem gaire acostumats, però ell em va explicar que el seu pare ho té molt clar, ha aconseguit del no-res, a base de treballar molt, arribar molt amunt, però té molt clar que sense l'ajut d'aquest model de societat americana no ho hauria aconseguit, té interioritzat que hi té un deute moral i que fa tot això per retornar-ho, d'aquesta manera altres podran continuar beneficiant-se'n en el futur. Tots nosaltres també coneixem empresaris d'aquí que són un model per a tothom, que dediquen part del seu temps i del que han guanyat a fer obra social de manera totalment desinteressada i altruista, però el que jo voldria destacar no és aquest fet, sinó el motiu que els porta a fer-ho, perquè aquí està la diferència. Mentre aquí quan es decideix fer una obra social es fa per ajudar la gent menys afavorida o que està passant dificultats, és a dir, parlem de persones, allà l'obra social es fa perquè es considera que es té un deute amb el model de societat que és el que els ha permès créixer. Aquesta és una gran mancança de la nostra societat, nosaltres com a empresaris, sempre hem vist el model propi com un entrebanc per poder tirar endavant, ens queixem de les administracions, dels agents socials, del sistema educatiu... cada cop és més difícil poder fer créixer el país. Ells en canvi veuen que gràcies al model de societat que tenen, poden fer coses, començar de zero i fer créixer les empreses, disposar d'un bon sistema educatiu i a la fi arribar fins a on han arribat, és una mica el famós 'somni americà' No hi ha cap model perfecte, tots els models tenen coses millors i pitjors, però si ens fixem en les millors, està clar que aquest esperit de gratitud envers el model que t'ha ajudat a arribar a on ets i que provoca que li retornis part del que n'has obtingut per ajudar els altres a poder aconseguir també aquests èxits és un sistema molt potent perquè es retroalimenta. El Dr. Beurt dedicarà un munt de diners a crear una escola esportiva per a nens i ajudarà a créixer la Universitat, estem parlant d'ensenyament, estem parlant de futura competitivitat. Però ell no és l'únic que veu que s'ha d'apostar per l'ensenyament, només cal llegir els diaris americans de tant en tant i podrem veure que la Bill & Melinda Gates Foundation està dedicant una de les partides més importants del seu pressupost al United States Program, aquests són els seus objectius: 'We believe that when all people in the United States have the opportunity to develop their talents, our society thrives. Our mission: Help ensure greater opportunity for all Americans through the attainment of secondary and postsecondary education with genuine economic value. ' Si us mireu la metodologia del programa de treball al seu web entendreu la meva admiració per aquest tipus d'empresaris americans que no es queixen que les administracions no els solucionen els problemes sinó que dediquen els seus recursos intel·lectuals i financers a solucionar els problemes de l'administració en benefici de tota la societat. Potser ens ho podríem plantejar també nosaltres... Nota: (http://www.gatesfoundation.org/united-states/Pages/program-overview.aspx) Josep Barceló Director General - TECALEX http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=72 Fri, 01 Apr 2011 00:00:00 +0200 No voldria comentar altra cosa que l'interès que cal tenir per retornar a allò BÀSIC. Entès com a principis bàsics de gestió empresarial. Un acreditat professor de la nostra universitat i després d'una bona ronda d'entrevistes amb empreses catalanes concloïa: 'He comprovat que les empreses no necessitaven en el seu dia a dia aplicar grans tecnologies, amb eines senzilles ja farien un bon salt.' En la mateixa línia s'expressa el recent estudi FocusGi www.focusgi.cat que en la seva presentació de resultats definia com a àrees de millora: 1. Pla estratègic definit i comunicat, implicant tota la plantilla. 2. Obligació en la internacionalització. 3. Sistematitzar el procés d'innovació. 4. Empresa oberta a la col·laboració. 5. Sistemes de gestió integral que afavoreixi la connectivitat. Com podeu veure cap concepte complex, sembla que n'hi ha prou amb tenir èxit implantant principis bàsics. Recordo que en les aplicacions de l'EFQM en excel·lència empresarial fetes amb l'ICT, quedava clar que el punt més feble era l'avaluació de satisfacció interna del personal i els professionals de la mateixa empresa. Denotava en concret poca involucració. Més 'vistós' ha estat l'estudi de la consultoria Booz y Company www.booz.com entre 1.800 executius a nivell internacional i entre aquests més de 500 del primer nivell. Diu: 'El 52% del consultats no creu que l'estratègia de la seva empresa porti a l'èxit'. Què fort, no? Doncs així qui hi creu? Comenta: 'S'han dispersat, han apostat per grans idees que resolguin el problema i no a centrar-se en el que sap fer l'empresa en el seu negoci principal.' Continua... El 81% pensa que les iniciatives de creixement fetes en l'empresa han estat una pèrdua de temps. I que estan 'frustrats' per tenir moltes prioritats en conflicte i que la vinculació dels empleats amb les companyies ha caigut a nivells baixos per les reduccions de personal adoptades. El vicepresident de Booz explica que la conclusió general és la falta de coherència. Cal definir com competir, tenir una cartera adequada al mercat objectiu i que tot això 'encoli' en les seves capacitats humanes i tecnològiques. Com veiem són veritats com punys... Continua... S'ha perdut l'horitzó i cal redefinir l'estratègia i desplegar-la a tot el personal. Els principis BÀSICS de gestió empresarial tornen a treure el cap. Conclou que les empreses més coherents amb els principis són les més rendibles. Doncs, no gaire res de nou, donar suport ben bé a les bases empresarials i ampli sentit comú a aplicar la coherència. Deu ser fàcil de dir però molt i molt difícil de fer. Bona sort. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=71 Tue, 01 Mar 2011 00:00:00 +0100 UNIVERSITAT: CANVI NECESSARI Des de la presidència del Patronat de l'Escola Politècnica de la Universitat de Girona, tinc ocasió de col·laborar i conèixer per dins aquesta jove universitat de la nostra demarcació, i, per extensió, el sistema d'universitats públiques del nostre país. És francament impressionant l'evolució que han estat fent les nostres universitats aquestes darreres dècades. No podia ser d'altra manera: el paper formatiu i de creació i transferència de coneixement de les nostres universitats és clau perquè el nostre país pugui competir en el cada dia més selectiu entorn internacional . Cal focalitzar els esforços, centrar-se a desenvolupar les tecnologies del coneixement, els nous sectors industrials i els serveis innovadors, i, punt molt important, cal teixir una estructura de xarxes que integri tant el món polític com l'empresarial i l'educatiu. Remant tots junts i en una mateixa direcció. Estem encara lluny d'aconseguir-ho. Una mostra d'això és la notícia que va aparèixer fa poques setmanes sobre una enquesta feta en el si de la Fundació CyD (Conocimiento y Desarrollo) a més de dues-centes empreses de l'Estat espanyol. En aquesta fundació hi estan col·laborant persones totalment involucrades amb el món universitari català, com Francesc Soler i Parellada i Josep Maria Bricall. El titular en premsa era dramàtic: 'L'empresa menysprea el paper de la universitat'. Un 55% dels enquestats afirmava que la universitat no compta amb una organització adequada per exercir com a motor del desenvolupament econòmic; només un 11% pensava que sí. Per altra banda, només un 7% opinava que les empreses estan suficientment compromeses amb el model d'universitat com a motor de desenvolupament econòmic. Des d'aquesta problemàtica, segueixo amb interès la polèmica que ha aparegut aquests darrers mesos en la premsa sobre el govern de les universitats, arran de l'escrit dels presidents dels consells socials de les universitats públiques catalanes, polèmica que ha agafat una volada insospitada a causa de les divergències aparegudes dins la Universitat de Barcelona, entre el claustre i el consell social. Em va sorprendre llegir en la premsa que cert àmbit universitari criticava la proposta dels presidents pel fet que 'va en la direcció, sens dubte, d'assegurar l'acompliment de la transferència de coneixement al sector productiu'. És clar que, en un país amb futur, la universitat té encomanades, també, a part del coneixement tecnològic, altres àmbits de coneixement tan vitals com són el científic, el cultural, el sociològic..., totes les diferents dimensions del món universitari que estan competint pels escassos recursos disponibles en l'actualitat. Tot i això, pretendre assegurar l'acompliment de la transferència de coneixement al sector productiu no pot ser un objectiu criticable. Sobretot, tenint en compte les circumstàncies per les quals està passant el país, i el que cal per superar-ho. Les propostes dels presidents dels consells socials han estat treballades i meditades, són fruit d'una reflexió profunda després de conèixer a fons la missió global, els valors, el funcionament i les àrees de millora de les nostres universitats. La millora necessària no s'assoleix sense introduir els canvis necessaris. Entre altres aspectes, els presidents creuen que s'ha de replantejar l'actual sistema de govern i gestió universitari, començant per l'elecció i la capacitat d'actuació del seu rector. És un tema complex i molt sensible per als col·lectius més directament afectats: acadèmics, personal administratiu i de serveis, i estudiants. Però no és just que el debat es limiti a l'àmbit universitari. S'ha d'obrir a tota la societat: d'una universitat ben governada i gestionada en depèn el posicionament del nostre país en el futur concert internacional. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=70 Tue, 01 Feb 2011 00:00:00 +0100 Cal ser molt actius, les empreses i la societat en general, per sortir de la crisi, per recuperar la capacitat de generar riquesa i ocupació. Cal reestructurar la nostra activitat empresarial per ser capaços de reabsorbir la gran massa d'atur, i en el menor temps possible, i assegurar que adquirim una bona posició competitiva pel futur. Ens hem de centrar en els factors interns de l'empresa, mirant que els externs si més no, no empitjorin. I amb un seguiment ben acurat actuar ràpid per avançar i millorar, segurs, pas a pas. En un entorn advers, el català i espanyol, bastant 'sols' (bancs, administracions, multinacionals en retirada o ja enfocades a altres mercats, ...), però amb ganes i amb oportunitats en molts mercats. I amb referents que ja estan 'en òrbita', tot ens empeny a treballar prioritzant els punts que ens permetin millorar més ràpid. Estem en plena crisi, una crisi àmplia, que afecta a molts sectors i activitats del país. Això no vol dir que tot vagi malament i sigui un desastre, no és una catàstrofe. Però sí que ens afecta a tots, a molts sectors d'activitat i a moltes persones; hi ha un atur molt elevat, amb moltes persones que ja porten molt temps sense trobar feina, i el que a vegades és pitjor, amb poques expectatives. Hi ha grans empreses, empreses multinacionals i potents del nostre país, que van bé. Ja està bé, ens ajuda a entendre que 'hay alguien más' i que el món funciona, va. També hi ha empreses PIMEs que van bé i fan bona feina, amb bons resultats i mantenint o incrementant els nivells d'ocupació. Hem 'après' que la crisi té molts noms, i no és el mateix (fins i tot pot ser molt diferent) que la recessió. El diccionari defineix la crisi com: Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc. (Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició). Si ho centrem a l'àmbit de l'economia: Situació en què es produeix una interrupció sobtada de la capacitat productiva de les empreses, del procés de creixement econòmic i de la utilització dels recursos de la societat, que fa que l'activitat econòmica es pertorbi. (Font Diccionaris terminològics del TERMCAT - Àrea temàtica Economia. Empresa) . A nivell macro, segons els estàndards, ja hem sortir de la recessió. Però encara estem en crisi. El problema és que mirant les grans empreses i llegint que hem sortit de la recessió algú ens vulgui fer pensar que ja està, així de fàcil. És el que ha passat en els darrers temps, fins fa poc; arreglar les coses semblava que era tan fàcil com amagar-les, canviar-les el nom per un de més agradable, o senzillament dient-ho però sense actuar. Ara s'estan fent accions, sovint forçats pels veïns per evitar que els arrosseguem. Però hi ha el risc de quedar-nos al marge, i això només depèn de nosaltres. Ni les grans empreses ni els altres països ens ajudaran en allò que no tingui a veure amb els seus interessos; uns es deuen a assegurar el millor als seus accionistes, i els altres tenen prou feina amb els seus propis afers. En els propers mesos penso que viurem contrastos. Ja hi ha empreses que després de passar dificultats en més o menys mesura, en general recolzades en l'exportació, ja comencen a remuntar, a millorar les seves xifres, potser encara no amb bons resultats però amb bona tendència, i a crear ocupació. Però n'hi ha d'altres que ja han superat el límit de les seves capacitats, no han pogut o no han sabut redreçar la situació, trobar les palanques per canviar el rumb. Viurem èxits, il·lusions per projectes en marxa, ... i al costat situacions desesperades i tancaments. Ni uns ni altres no ens podem quedar esperant l'ajut dels bancs ni les administracions, ells també tenen molta feina i l'han de fer ben feta pel bé de tots. Ni tant sols podem comptar amb moltes de les multinacionals que durant molt temps han estat un bon catalitzador per a la nostra activitat econòmica, ja apunten cap a altres horitzons més rendibles, tant per produir com per vendre. Depenem de nosaltres mateixos i no tenim alternativa, volem anar a millor. I no estem sols si sabem trencar les barreres que durant molt temps han anat configurant aquesta manera de fer que se'ns ha quedat ancorada. Hem de sortir del 'Yo, Mi, Me, conmigo mismo...' i avançar per la via de la col·laboració, recuperant els valors bàsics de l'esforç, el mèrit, ... i l'emprenedoria que implica grans dosis de generositat per posar molt, amb il·lusió però amb risc, i, si les coses van poder-ho recuperar i generar de riquesa per a tots, i també per a l'emprenedor. (recomano l'article publicat a l'Avui de dijous 30 de desembre de 2010, Els pilars de l'emprenedoria per Francesc Torralba - http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/348143-els-pilars-de-lemprenedoria.html). Nosaltres hem de fer els primers passos i a les administracions els podem demanar que amb els pocs recursos que disposem seleccionin bé i ens facilitin els espais físics i de trobada per fomentar la col·laboració per tenir prou recursos per innovar amb èxit, per controlar els riscos, per créixer i per suportar els fracassos. I nosaltres, a les empreses, també hem de fer bé la nostra feina, tenir un projecte ben definit i triar bé les palanques sobre les que actuem per obtenir resultats, i ràpid. Estar a sobre del que fem, fer un bon seguiment de les accions que estem duent a terme i corregint ràpid si ens desviem. I cal ser molt pràctics, centrar-nos en el que podem actuar. És clar que hi ha factors externs que afecten, i que cal que millorin, però això avui va lent i poc hi podem fer. Hem de triar i focalitzar-nos en el que ens faci millorar més ràpid, la internacionalització, la innovació, ... i actuar ràpid per avançar i millorar, segurs, pas a pas. NO TENIM ALTERNATIVA, ANEM A MILLOR. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=69 Sat, 01 Jan 2011 00:00:00 +0100 Quan recordo els meus anys a la facultat de dret, si una cosa em va quedar clara des d'un bon començament és que les persones jurídiques no podien cometre delictes castigats pel nostre Codi Penal, que tots els delictes havien de ser comesos per persones físiques i que ho podien fer en la seva qualitat d'administradors de persones jurídiques però mai aquestes podrien tenir responsabilitat penal, doncs ara 'el meu/nostre món... canvia' i trontollen definitivament principis que semblaven eterns. En la reforma del Codi Penal, i concretament a partir del 23 de desembre, acabarem amb un dels 'latinajos' que qualsevol estudiant de dret sabia utilitzar sempre, aquell aforisme de 'societas delinquere non potest', és a dir, la societat no pot delinquir, passarà a l'oblit. Tal com he avançat, a partir del proper 23 de desembre, les persones jurídiques, les societats, també podran cometre delictes i ser per tant condemnades. Així ho estableix la Llei orgànica 5/2010 publicada al BOE el passat dia 23 de juny, que reforma de manera important el Codi Penal vigent des de 1995. De fet es tracta de la reforma més important i amb més transcendència des de la seva publicació. I és que és una reforma que afecta de manera transcendental el que podríem anomenar dret penal dels negocis o de l'activitat empresarial. A part d'introduir nous delictes i modificar substancialment els preexistents en matèria econòmica i socioeconòmica, mediambiental, i urbanística, sens dubte la gran novetat, que trenca absolutament amb la nostra tradició romana i ens acosta més als sistemes anglosaxons (imposat segurament pels nombrosos instruments jurídics internacionals als quals ens hem estat adherint), és la possibilitat que una empresa sigui subjecte immediat de dret penal i se li puguin imposar penes de manera distinta i diferenciada de les que poguessin correspondre als seus administradors, empleats o representants. La reforma del Codi Penal preveu que les empreses seran responsables penals de delictes com: estafes, insolvències punibles, delictes contra la Hisenda Pública i la Seguretat Social, delictes de blanqueig de capitals, delictes contra els drets dels treballadors, etc. I seran responsables tant quan aquests delictes s'hagin comès en nom seu com quan hagin estat comesos pels seus empleats quan els seus responsables no hagin exercit sobre aquells el degut control. És important tenir en compte la total desvinculació entre la responsabilitat penal de la persona jurídica i la responsabilitat penal de les persones físiques que les representen, en el sentit que la societat respondrà de forma independent quan no s'hagi pogut individualitzar dins de l'organització la persona física que hagués comès el delicte o quan no s'hagués pogut dirigir contra ella el procediment penal; o també quan aquesta hagués mort, o hagués eludit l'acció de la justícia o fins i tot en els casos que a aquesta persona li pugui ser aplicada un eximent de responsabilitat. Evidentment una societat no la podem tancar a la presó, però també és cert que no totes les penes previstes al Codi Penal són privatives de llibertat. De fet la nova reforma introdueix un nou catàleg de noves penes, on la regla general ve constituïda per la pena de multa, que és la més general per a tos els supòsits previstos a la nova llei. Les altres penes que s'introdueixen són: la dissolució de la societat, la suspensió de les seves activitats (per un període màxim de cinc anys), la clausura del l'establiment o local on exerceix l'activitat (també per un període màxim de cinc anys), la prohibició definitiva de fer les activitats que hagin estat relacionades amb el delicte comès (prohibició que també pot ser temporal i amb un màxim de quinze anys), la intervenció judicial de l'empresa per salvaguardar els drets dels treballadors o dels creditors (per un període màxim de cinc anys) o la inhabilitació per obtenir subvencions, ajuts públics, contractar amb el sector públic, obtenir beneficis o incentius fiscals o de la Seguretat Social fins a un màxim de quinze anys. La nova normativa recull també supòsits específics d'atenuació de les penes, com la confessió de l'autor del delicte, reparació del dany i l'establiment de mesures eficaces per prevenir i descobrir els delictes que es puguin cometre sota la cobertura de la persona jurídica. A part dels problemes de conflicte d'interessos que això provocarà en un futur immediat entre accionistes i administradors de la societat, ja s'ha fet ressò en els mitjans de comunicació de la necessitat que les societats estableixin autèntiques polítiques internes de compliment com ja s'està fent en matèries com els riscos laborals, prevenció de la corrupció, blanqueig de capitals, etc. La prevenció penal serà, doncs, una eina a tenir en compte a les empreses, sorgirà segurament la figura del nou 'responsable dins l'empresa de prevenció de delictes' o 'responsable de compliment en matèria penal', si no volem que passi com als EAU, on una empresa pot desaparèixer si no prepara una bona prevenció penal. Sens dubte seguirem parlant d'aquesta important i novadora reforma del Codi Penal. Sílvia Albertí Cortés Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Advocat, soci de Cuatrecasas, Gonçalves Pereira http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=68 Wed, 01 Dec 2010 00:00:00 +0100 Enguany, quan em vaig plantejar fer l'article per al butlletí de Fòrum Carlemany del mes de novembre, no tenia clar sobre quin tema l'escriuria. Sóc director d'una àrea funcional i per tant semblaria lògic que l'article tingués relació amb aquesta àrea (tal com vaig fer l'any passat). Però vista la situació actual, no em venia gaire de gust parlar de logística. I quan dic situació actual, em refereixo, evidentment, a les situacions econòmica, laboral, política... que estem vivint. Així doncs, intentaré, humilment, escriure les meves inquietuds i reflexions al voltant d'aquesta realitat i voldria també exposar quines són les meves preocupacions sobre el futur que ha de venir. Darrerament ens estan dient que aquest període de crisi pel qual estem travessant està arribant a la seva fi. Doncs imaginem-nos que és cert i que sí, que ja s'acaba aquesta crisi, que hem resistit, i ens n'hem sortit! I ARA QUÈ? Un primer pensament pot ser: ens hem aprimat per tot l'esforç que hem fet aquests darrers 2 o 3 anys. Disposem de menys recursos, tant humans (hem dut a terme acomiadaments, no hem renovat contractes...), com econòmics (han baixat les vendes, el sector bancari ha tallat el crèdit, hem hagut de recórrer als fons propis...). Així doncs, ara el que hem de fer és el mateix que fèiem abans i així ens tornarem a engreixar. De fet, el 76 % de les persones que han respost a l'enquesta del butlletí de Fòrum Carlemany del mes de setembre creuen que la seva empresa pot créixer. N'esteu segurs, que aquest pensament és bo? És que no hi ha res al nostre entorn que hagi canviat? Tot segueix igual? Seguim tenint els mateixos competidors que abans ? Els nostres competidors són allà mateix on eren, vénen dels mateixos llocs de sempre ? El mercat ens està demandant el mateix producte, servit de la mateixa manera, en les mateixes condicions?... A tall d'exemple: heu incrementat el volum de compra de productes (o serveis) per internet? A empreses del vostre entorn o a empreses de l'altre part del món? Heu pensat en el canvi que representa, i en tot el que es veu afectat, pel fet que ara adquiriu (i rebeu) des de casa un producte (o un servei) que abans compràveu presencialment? Si feu aquest exercici amb detall, us sorprendreu. Així doncs, on són els nostres competidors? Estan oferint el mateix de sempre, o s'han mogut, o són uns altres? I els clients, on són? Com podem comunicar-nos amb ells? Utilitzem els mateixos mitjans de comunicació convencionals de sempre? Sabíeu que només a l'Estat espanyol hi ha més de 10 milions d'usuaris actius de Facebook? I a tot el món, més de 500 milions? Quants canals de TV tenen aquesta audiència?, i de radio?, i de premsa impresa? Els clients d'avui en dia no estan quiets, són molt actius. Aquelles empreses que així ho han decidit, interaccionen amb els seus clients. Sense anar més lluny, aquest matí escoltava el cas d'una empresa de roba que ha hagut de retirar el nou logo (i tornar al vell) per la forta pressió rebuda a través de les diferents xarxes socials d'internet. Per cert, encara compreu el diari? Sí?, per què?, si la informació que hi surt ja està caducada. No penseu que els aparadors estan desapareixent, i per contra les rebotigues estan agafant més protagonisme? És a dir, moviment d'informació (empreses de tecnologia) i a continuació moviment de productes (organitzacions i serveis logístics de qualitat). Realment seguiu pensant que tot continua igual? A l'enquesta del butlletí de Fòrum Carlemany de febrer d'enguany, es preguntava : 'Com creus que sortirà de la crisi la teva empresa?' Un 71 % dels que varen votar, varen dir que sortiria reforçada. Perquè ho creuen, això? Han dut a terme accions durant aquests darrers períodes que reforcin aquesta teoria? O senzillament ho diuen perquè ells estan aguantant i creuen que la competència no sobreviurà? Malament, si ens pensem que les coses es poden fer de la mateixa manera i que sempre n'obtindrem els mateixos resultats. Com deia Josep M. Ferrer Arpí, a La Contra de La Vanguardia del passat dia 21 de setembre: 'Si alguna cosa funciona..., convé començar a canviar-la!' La raó, molt senzilla, si no ho fas tu, hi haurà algú altre que ho farà, la millorarà, farà que la teva sigui obsoleta, i per tant, deixi de ser una opció de mercat. I no creieu que aquest raonament és també aplicable a una empresa? Canvieu la paraula 'cosa' per 'empresa'. I ara un punt i a part. Sabíeu que enguany ha començat el curs escolar amb més estudiants dels darrers 20 anys? Però no perquè hi hagi més creença en la importància de la formació, sinó perquè no hi ha feina. Benvinguda crisi! Però per altra banda, els estudiants universitaris han de marxar del país perquè aquí no s'emancipen amb el que ingressen. I on van? A Alemanya, França, Suïssa, els EAU... Quina enveja! I ARA QUÈ? Perquè les empreses d'aquest país, majoritàriament, no creuen suficientment en la gent formada? Potser perquè tenir gent amb capacitat per ser rendibles (al cap i a la fi, això és el que interessa, veritat?), requereix a les empreses fer un gran esforç per ser atractives, i alhora exercir un grau de lideratge suficient per retenir el talent i que no se'n vagi? I avui en dia, si alguna cosa ens manca, són líders. Mireu al vostre entorn, a la propietat de les empreses, a la direcció general, a les direccions funcionals... Hi veieu lideratge? I si pensem en clau de política, hi veiem un món que es mou paral·lel al de l'empresa. Heu llegit el currículum vitae dels que avui en dia són al capdavant dels organismes que regeixen el nostre país (Govern Central, Generalitat, ajuntaments...)? Quina formació tenen? Abans d'incorporar-se a l'Administració pública, quina experiència empresarial han acumulat? Són persones a les quals confiaríem la gestió de la nostra empresa? Són líders en el que fan? Doncs el resultat de la seva gestió té molta transcendència en les nostres vides, com perquè no estiguin suficientment formats i preparats per fer-la. Quants interrogants, veritat? I tots i cadascun de nosaltres, tenim el deure i l'obligació de donar-los resposta, no és cert? I ARA QUÈ? http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=67 Mon, 01 Nov 2010 00:00:00 +0100 Durant la dictadura del General Franco ens deien: 'Cal llegir més i viatjar menys'. Era evident que hi havia una distorsió entre el que publicaven els diaris sobre infrastructures fetes i la realitat. A dia d'avui, ateses les circumstàncies de crisi en les que estem immersos i el fort impacte mediàtic que suposen la premsa escrita, televisions i d'altres mitjans de comunicació, que encara engrandeixen més la crisi, el missatge a difondre hauria de ser ben diferent: 'Cal llegir menys (diaris) i viatjar més (fora d'Espanya)'. Si bé és cert que el nostre país està travessant una important crisi econòmica, política i social, és necessari que agafem consciència de que només és local. Ens convé deixar de rebre inputs negatius i mirar amb optimisme cap enfora, cap als països europeus o als Estats Units, on la crisi sí s'ha viscut, però ja s'ha superat. El passat 21 de setembre la Reserva Federal Americana va declarar oficialment la fi de la crisi al país nord-americà. L'economia europea ha accelerat la seva recuperació en el segon trimestre del 2010. El PIB comunitari ha incrementat un 1% durant aquest període, tant en la zona euro com en el conjunt de la Unió Europea. Es tracta del quart trimestre consecutiu en que l'economia europea creix, confirmant així la consolidació de la recuperació a la resta d'Europa. Per descomptat que no cal que parlem dels creixements produïts i previstos a l'Àsia, Amèrica Llatina, o fins i tot a l'Àfrica. No obstant, a Espanya no estem fent els deures per sortir de la crisi. Totes les institucions i les parts implicades en el món econòmic hauríem de fer una reflexió profunda sobre quina és la nostra actitud en el moment actual, i quina hauria de ser per contribuir a la millora del nostre país. Entenc que els empresaris som responsables de fer el primer pas, impulsant els nostres projectes empresarials, però les institucions haurien d'entendre també que han de donar suport real a les empreses i actuar amb coherència. Un clar exemple de que no ho estem fent bé estaria en la implementació de polítiques d'R+D. Les institucions s'omplen la boca sobre la importància de la innovació per al desenvolupament econòmic del país, però els fets van en un altre sentit. En els pressupostos del 2011 el govern ha retallat de l'ordre del 15% la partida destinada a R+D, i a dia d'avui encara està en qüestió la continuïtat de les deduccions fiscals per activitats d'R+D. A Espanya ens hem de 'posar les piles'. Hem de lluitar per tirar endavant, per contagiar confiança i fomentar actituds positives. Si es viatja pel món, es veurà que de possibilitats n'hi ha moltes. Per tant, crec que és important 'llegir menys i viatjar més'. Mª del Mar Nogareda Laboratoris Hipra i Membre del Consell Assessor de Fòrum Carlemany http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=66 Fri, 01 Oct 2010 00:00:00 +0200 Al posar-te a escriure un article en aquests dies, et venen les ganes de fer una crítica a la política erràtica i sense direcció que estem veien en les actuacions del Govern per fer front a la crisi en la que estem. (utilització infantil de la eina del globus sonda, avui dic blanc, demà negre i després ja vindrà un altre que dirà gris, falta de línies clares en les polítiques laborals, fiscals i pressupostaries, etc..), però aquesta crítica la hem de deixar per altres estaments i col·lectius, encara que se'ls faci poc cas, i centrar-nos en les problemàtiques que vivim les empreses. Aviat farà tres anys que a les empreses estem tenint una situació de crisi deguda fonamentalment a la manca d'activitat. La demanda va caure, i en la majoria dels sectors de una manera brusca. Això juntament a les dificultats creditícies ha provocat que les empreses més febles, financerament parlant, hagin desaparegut i la resta hagi tingut que fer front a reestructuracions que comporten per una part despeses importants, (ja sabem quin son els costos de una reducció de plantilla a Espanya), i per altre fer front a inversions per reduir despeses (energètiques, logístiques, processos, etc.). Després d'aquest esforç en temps i recursos hem aconseguit adequar l'estructura de costos i producció al nivell de comandes que tenim, amb una baixada important dels resultats. (Segur que en aquest període de crisi els preus de venda ens han baixat, sempre queda estructura que no s'ha suprimit, etc.). Doncs bé. Tot aquest esforç no ens haurà servit de res si no som capaços de créixer. L'increment d'activitat és el que en un futur ens ha de donar una millora en els marges que avui ens han quedat deteriorats. Pensem també que la unitat d'esforç destinada al increment de l'activitat és més rendible que la destinada a la reducció de despeses. El increment de l'activitat en aquests moments no és fàcil, però és el repte indispensable que hem d'assolir si volem sortir reforçats de la situació actual. El com es pot aconseguir variarà molt depenent de cada sector i de cada empresa perquè les polítiques i la estratègia de creixement a posar en marxa en cada cas segur que son diferents. Sense voler ser exhaustiu, les línies de creixement a explorar tant haurien de ser a dintre com a fora de l'empresa: Sortida al exterior per la via de l'exportació, delegacions comercials, implantació industrial en altres zones amb potencial de creixement (el que sabem fer bé aquí, fem-ho en altres llocs), major fidelització de la clientela, canals de distribució alternatius, diversificació en línies paral·leles o relacionades amb els nostres productes o activitat, fusió o adquisició de competidors, proveïdors o clients, increment del valor afegit incorporant activitats de la cadena de subministra, etc. En definitiva, després de la feina feta al interior per necessitat de supervivència, hem de tornar a mirar a l'exterior aprofitant les capacitats internes que a tota empresa hi ha i buscar les oportunitats externes que els mercats ens donen. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=65 Wed, 01 Sep 2010 00:00:00 +0200 Fa uns dies, en una entrevista a La Vanguardia, el professor Jürgen B. Donges, de l'Institut für Wirtschaftpolitik de la Universitat de Colònia, i qui fa uns anys va presidir el consell econòmic alemany dels '5 savis' que assessorava els Kanzler Kohl i Schröeder, donava unes petites reflexions sobre la importància d'exportar que em van semblar molt rellevants. Resumint el que considero més important en relació a la situació actual de les economies (mundial, europea, i catalana), el professor venia a dir 1) que les crisis a Alemanya sempre es resolen de la mateixa forma: exportació -> inversió -> creació de llocs de treball -> consum privat; 2) que de retruc Europa se'n beneficia i segueix el mateix camí; 3) que Alemanya resisteix millor les crisis perquè s'han especialitzat en produir maquinària (industrial i vehicles) per la que hi ha sempre demanda a nivell mundial sempre que hi hagi creixement econòmic; 4) que el que és essencial per a Alemanya és la demanda internacional i no un euro baix. Efectivament, Alemanya és una potència en la fabricació de tot tipus de maquinària, des de vehicles (els actuals i coneguts Audi, BMW, Mercedes-Benz , Opel, Porsche, Smart, VW), passant per camions (MAN, Daimler, etc.), tractors (JDeere, Claas, Fendt, etc.), motors, etc. fins a equips industrials de tota mena; així, per exemple, és líder mundial en la fabricació de generadors eòlics. Veient que actualment les exportacions alemanyes ja estan tornant a créixer això ens dóna un missatge molt positiu a tots els europeus. Alhora, i ara que hi ha el debat de quin tipus d'economia hauria de ser la catalana, està clar que les reflexions del professor Donges ens poden ajudar a indicar el camí: no queda més remei que bolcar-se cap l'exportació i concentrar-se en productes industrials que tinguin demanda a nivell mundial. Així, per doble banda, hi haurà l'efecte de tiratge de la demanda: exportant directament als països d'arreu del món i alhora exportant a Europa, principalment cap als països líders en exportació: Alemanya (2on exportador mundial), França (5è), Països Baixos (6è) i Regne Unit (9è). Per poder realitzar aquests objectius de forma continuada caldrà que es dissenyin i fabriquin productes de qualitat, robusts i de valor afegit, i que es produeixin en plantes industrials d'alta productivitat. I per això caldrà crear equips professionals que, tot treballant amb creativitat i on, tal com deia Popper, la recerca i eliminació de l'error mitjançant el prova-error-prova-encert sigui una constant, puguin assolir els objectius assenyalats. L'anterior ens porta a que necessitarem molts graduats i màsters en carreres universitàries tècniques, ja siguin Enginyeries, Matemàtiques, Físiques, Químiques, etc. i una formació professional molt adient, molt mecànica, molt de manyà i que sigui capdavantera en formació en processos industrials i noves tecnologies. I tothom amb capacitats lingüístiques de parlar idiomes que els permetin anar arreu del món i amb capacitats per ésser creatius i per treballar en equip en les seves àrees. En tres paraules...moltes matemàtiques, molta gramàtica, molta mecànica !. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=63 Sun, 01 Aug 2010 00:00:00 +0200 Proposta d'una metodologia 1. Per què planificar la successió? La successió empresarial es planifica bàsicament per tres motius: 1) Per repartir el patrimoni entre els diferents hereus; 2) Per preservar la continuïtat del patrimoni familiar (el valor principal del qual moltes vegades és l'empresa familiar), i 3) Per buscar la realització més eficient (tant a nivell econòmic com fiscal) de la transmissió del patrimoni empresarial. 2. Precisions a) Sembla bastant evident que el procés metodològic d'una successió empresarial no hauria de diferir gaire entre diferents empresaris i empreses. Això és veritat en part, ja que... la varietat de matisos que implica un procés d'aquest estil és absolut, de colors i 'músiques' diferents (aquí val allò que 'la realitat supera la ficció'). b) És important determinar qui ha de tenir la iniciativa en aquest procés (evidentment hauria de ser l'empresari-propietari) però, si això no és així, qui ha de ser? I, en quin moment? c) El procés successori és un procés 'viu' i que s'ha d'iniciar molt abans del traspàs de l'empresari. La planificació successòria anterior és molt necessària per evitar 'desfetes' posteriors de tot tipus. 3. Proposta d'una metodologia A l'hora de plantejar una metodologia d'actuació cal tenir en compte que un procés com aquest és artesà i està molt marcat per la manera de ser i de fer, i per les circumstàncies properes que envolten l'empresari familiar. De tota manera, amb la finalitat de proposar una base metodològica, voldria marcar els punts següents: 1. Quina és la composició qualitativa i quantitativa del patrimoni que tenim? De què parlem? El primer pas és 'POSAR-HO TOT SOBRE LA TAULA'. 2. Quin valor té aquest patrimoni? Està format per participacions empresarials, immobles o líquid? DONEM VALOR A AQUEST PATRIMONI. 3. Quina és la voluntat del transmissor? QUÈ VOL? Què desitja? 4. Com es gestiona amb justícia el repartiment? Es diu allò que 'TOTS ELS FILLS SÓN IGUALS'. Però realment, tots els fills són iguals? Són igual de treballadors, competents, 'trempats'? La capacitat de lideratge es transmet, necessàriament 'via sanguínia'? 5. Una vegada plantejats els punts anteriors, és important tenir clar quin seria el cost d'aquesta transmissió. QUÈ SE'M QUEDARIEN agències, entitats i altres tercers que no han col·laborat per res en la construcció del patrimoni familiar? 6. I en funció del cost, com es gestiona la transmissió? PODEM OPTIMITZAR EL COST DE LA TRANSMISSIÓ? 4. Algunes conclusions · Les valoracions han d'estar fetes amb enfocament i perspectiva. Molt de compte amb les valoracions 'planes'. Els valors han de ser corregits qualitativament quan calgui, ja que probablement té més risc una participació en l'empresa familiar que un actiu amb bon lloguer o un compte bancari. · No semblaria més just donar les accions de l'empresa al fill que hi treballa? No semblaria millor donar altres actius que compensin aquell valor als altres fills? · Compte en detallar massa quan no cal. · En principi és millor donar coses separades, coses sobre les quals el receptor tingui plena disposició. · El procés successori ha de ser realitzat amb l'anticipació i oportunitat suficient (als 85 anys no es poden tornar a agafar les regnes de l'empresa). · En definitiva, el procés successori ha de representar la culminació de la voluntat dels transmissors. Per tant, ha de ser un procés entès, compartit i treballat. És a dir, ÉS EL QUE VULL? 4. A manera d'epíleg Per finalitzar, i dit amb esperit constructiu, hem d'estar preparats per si desapareixem del mapa... Si ens diguessin que d'aquí a cinc minuts ens n'anem a l'altre barri, estaríem tranquils? Hauríem planificat adequadament la nostra successió? http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=62 Thu, 01 Jul 2010 00:00:00 +0200 'Si enlloc Lehman Brothers haguéssin estat Lehman Sisters, tot hagués estat diferent'. Aquesta frase la va pronunciar la Comissària Europea per la Competència, Neelie Kroes al Fòrum Econòmic de Davos. 'Qui cuidarà els fills de Ségolène Royal si guanya les eleccions?' Aquest titular va ser portada del diari francès 'Le Monde' durant la campanya electoral del 2007. Que cadascú es faci aquesta qüestió: Quina de les dues premisses identifico en el meu àmbit empresarial? Si sóm totalment sincers en la resposta, haurem d'admetre que totes dues. Depèn del moment, i de l'audiència. No sé si només arrel de la crisi, però està molt present en el debat empresarial si homes i dones tenen una forma diferent de liderar i si les dones aporten uns valors més ètics i humanistes que suposaran una 'segona revolució industrial' en la forma de gestionar les empreses. El primer que caldria preguntar-se és: arribaran a gestionar les empreses? I el següent: Què els ho impedirà? Malauradament, la segona pregunta és la clau de la primera, i les respostes són ben conegudes i preocupadament reiteratives malgrat el pas del temps: El 1º fre és la pròpia condició de dona, que segueix, en alguns casos, lligada a una penalització retributiva, de promoció professional i d'accés a llocs directius. Aquest 'sostre de cristall' sembla que arribi a ser el que es trenqui més ràpid, ja que en la societat empresarial s'ha obert un debat que oneja amb orgull les excel·lències femenines vers els tradicionals paradigmes empresarials masculins. Quina diferència hi ha doncs entre Lehman Sisters i Ségolène? El pas del 1º al 2º fre: el pas de la condició de dona a la condició de mare, un abisme rotund. Ah! Aquí si que canvia tot i per tots costats, fins i tot dones que mai havien notat discriminació per la seva condició femenina i mai s'havia posat en dubte la seva professionalitat, perceben que alguna cosa ha canviat en el seu entorn professional, ja siguin els simples comentaris sexistes i paternalistes que afloren entre companys o superiors o l'assetjament en la seva definició més crua i tipificada. I per acabar-ho de complicar, el 3º fre: El que les pròpies dones ens autoimposem i que no només és una tercera barrera en sí mateixa, sinó que ens impedeix lluitar assertivament contra les altres dues. Per començar, a les dones ens falta marketing personal. Com que se suposa que entre els nostres valors 'genèticament impregnats' no hi ha la competitivitat, ni l'ambició, ni l'adrenalina del risc, ni l'afany de poder, no ens preocupem de treballar la nostra imatge professional, ni de negociar les nostres condicions econòmiques, ni de 'vendre' les nostres habilitats, ni de reafirmar les nostres posicions. A més, no deixem de castigar-nos amb profecies auto-cumplides que ens fan rebutjar responsabilitats o promocions en previsió de les dificultats futures que imaginem ens suposarà per conciliar vida i feina, no donant-nos la possibilitat de lluitar per demostrar que l'entrega incondicional i la professionalitat no va lligada a les hores de presència. Però entre el que es pot arribar a guanyar i el que es pot arribar a perdre, escollim no guanyar. També cal fer un exercici d'autocrítica: Hem d'assumir que algunes dones fan un flac favor a la seva professionalitat (i de rebot a la de la resta) en el moment que instrumentalitzen la seva condició de mare per reduir, no només la seva jornada (totalment lícit), sinó la seva implicació, responsabilitat i eficàcia, deixant de rendir a la feina emparant-se en un enganyós blindatge horari. No deixa de ser cert que la condició de mare (malauradament no és 100% traslladable a la de pare) comporta una pèrdua de la disponibilitat, però matiso, la disponibilitat absoluta i improvisada (vici tant comú entre el nostre empresariat). Per tant, el que sí hem de fer és iniciar a les nostres empreses, amb els nostres caps, en el nostre lloc de treball, un debat real sobre l'organització del treball, sobre la productivitat i l'aportació de valor afegit, sobre treballar per objectius, sobre l'automotivació i la responsabilitat. Així potser, la propera vegada podrem escollir guanyar... i hi guanyarem tots. I parlant de guanyar, parlem de diners; perquè desenganyem-nos, els diners paguen temps, que és justament el que ens falta per dedicar-lo equilibradament a feina, família i espai personal (oci, formació, salut...) i el fet que la retribució de la dona sigui encara inferior a la de l'home fa més fàcil escollir qui treballa i qui es queda a casa. Al final, has de renunciar a alguna cosa: Hi ha qui renuncia a família (molts homes tradicionalment és el que han fet), hi ha qui renuncia a carrera professional (moltes dones tradicionalment és el que han fet, la qual cosa resta mil milions d'euros anuals al PIB català segons dades de l'Observatori Dona, Empresa i Economia, i això sí que són diners!) i hi ha qui renuncia a temps personal; aquest és el veritable damnificat per qui no vol renunciar a família, ni feina, i això si que és decisió nostra. No sé si hi ha una manera masculina o femenina de gestionar, el que si hi ha és una manera arcaica o moderna, immobilista o inevitablement canviant i adaptativa, orientada a les hores de presència i la perpetuació de l'status quo o orientada al talent (sigui femení o masculí), la consecució de resultats i l'excel·lència. Però com que el 1º i el 2º fre, aparentment, no estan a les nostres mans i no és professional plantejar un problema sense col·laborar en la solució, comencem per trencar amb les barreres autoimposades perquè se'ns comenci a valorar per les nostres neurones i no per les nostres hormones. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=61 Mon, 31 May 2010 00:00:00 +0200 Sóc conscient al escriure aquestes ratlles, de que una bona part dels que tingueu la generositat de llegir-les, no hi estareu d'acord. O al menys, no n'hi estareu del tot. Fa ja uns quants mesos, al començament de la davallada econòmica, els governs dels EEUU i dels països de la CEE ens varen convèncer de la necessitat d'ajudar a alguns bancs per tal d'evitar mals molt majors. A l'hora es deixaren caure empreses com Lehman Brothers als EEUU i algunes immobiliàries a Espanya, ajudant a salvar-ne en canvi, algunes del sector financer, donant potser certa sensació d'arbitrarietat. Poc temps després veiem com el govern espanyol i d'altres treuen paquets d'ajudes extraordinàries per reactivar el sector de l'automòbil. Evidentment en perjudici d'altres sectors, ja que els diners que la gent gasta en cotxes, els estalvia d'altres 'coses', però clar, potser aquestes 'coses' no generen tants d'impostos que després serviran per ajudar a les empreses del sector de l'automòbil. I així anar fent... Pensant-ho bé, aquest sector és ben curiós: Domini absolut i ofec fins a límits increïbles dels proveïdors. Control i pressió altíssima sobre els concessionaris, als que obliguen a comprar i matricular vehicles que no necessiten per tal de complir determinades xifres. Ajudes per les inversions i per millora de les vendes. I tot i això, de cada quatre anys, tres perden diners. A vegades crec que molts directius d'aquestes multinacionals es varen agafar massa en serio allò de que és més important la quota de mercat que el marge! Potser reduint un deu per cent la producció, vendrien a millor preu, guanyarien més diners i fins i tot contaminarien una mica menys. Ah! I potser no caldria que els ajudéssim tant. Després ve el volcà. Companyies aèries bloquejades. Milers de passatgers sense poder volar... Què és el primer que diuen els governs? Que probablement s'hauran de aprovar ajudes per aquestes companyies. Recordo una vegada més que aquestes ajudes son amb diners nostres, els governs no paguen res, simplement decideixen on col·loquen els diners que prèviament ens han fet pagar. O sigui que els directors d'aquestes companyies no han de preveure contingències ja que si passen els ajudem. Les companyies 'terrenals' al contrari, si cau una nevada i hem d'estar parats una setmana, hem d'omplir formularis i esperar. Esperar que tot s'oblidi i que no torni a nevar. Ara Grècia. Ara toca ajudar a Grècia i acabar-nos d'arruïnar, amb el que segur que poc després ens tindran que ajudar a nosaltres. Arguments: Crisis del Euro, desconfiança dels mercats, pèrdua de confiança en d'altres països de la zona Euro... Però el curiós del cas, és que els ajuts a Grècia son per pagar uns venciments de interessos bàsicament a bancs de França i Alemanya. O sigui, que cap dels diners que es donin a Grècia aniran a aquest país. Aniran a pagar interessos de inversors, que atrets per interessos més alts, van comprar aquest deute. O sigui, tota Europa ajudarà a que els bancs francesos i alemanys cobrin. Clar, davant aquest panorama la Sra. Merkel ha de fer cert teatre i fer veure que s'ho ha de pensar. Mentrestant, encara hi ha inversors que avui compren deute de Grècia ja que davant el tres per cent de rendibilitat que donen els bons alemanys, és més atractiu cobrar tres o quatre vegades més. La qüestió és anar fent la bola més grossa, endeutar-se més i ja en parlarem. En quant a la caiguda del Euro, recordem que no fa gaires anys un Euro valia bastant menys que un dòlar. I no passava res. Al contrari les empreses exportadores estaven ben contentes. Els nostres governants ens diuen que el deute d'Espanya no és preocupant ja que el tant per cent sobre el PIB no és tant alt com el d'altres països. Vaja enredada! Quin invent aquest del tant per cent sobre el PIB! Em recorda aquells que es varen inventar lo del EBITDA, per tal de que no es veiés la verdadera situació contable de les empreses. Lo important de un deute no és el tant per cent sobre el PIB ( en el cas de una empresa seria com mesurar el deute amb el tant per cent sobre les vendes), si no comparar-lo amb el superàvit o dèficit ( a les empreses seria com comparar-lo amb els beneficis). Ara em ve al cap aquell professor, que després de varies sessions extraordinàries de finances, es va acomiadar formulant una doble pregunta que jo mai oblidaré: 'Cuánto debes? Cuánto ganas? P.D. Per aquells que creuen que em convencerien de que es millor ajudar per tal d'evitar mals més grans, els hi he de dir que potser sí, però en aquests casos seria imprescindible que els responsables dimitissin i els inhabilitessin per vida, i si cal demanar-los responsabilitats personals, com passa als administradors de les empreses que no fan bé els seus deures. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=60 Mon, 03 May 2010 00:00:00 +0200 Darrerament he tingut la possibilitat, en diverses ocasions, de reunir-me amb diferents entitats del món social i econòmic com a President de Fòrum Carlemany, intentant transmetre (que no representar, ja que no és aquesta la meva missió com a President de Fòrum Carlemany) el sentir i el que en diferents reunions han transmès els empresaris i directius que en formem part. Sovint penso que, tal com va intentar demostrar Hugh Everett, existeixen universos paral·lels, que alguns vivim en móns paral·lels que de tant en tant es comuniquen, com tantes vegades se n'ha fet ficció a la literatura o al cinema. Sento a Ricard Fornesa en un esmorzar i responent a una pregunta directa (i com ell Emilio Botín del Santander, aquest a través d'anuncis i articles) que no donen crèdit perquè les empreses no en necessiten i no en demanen. Deu ser en el seu món d'empreses fantàstiques, grans, que totes van bé, i ara amb menys activitat i amb fons excedents ja no necessiten els bancs i caixes. Salto de món i estic en els de les PIMEs, que representen més del 99% d'empreses i el 75% de l'ocupació (dades que no deuen haver canviat gaire amb la crisi). Estic amb empresaris i directius comentant què cal fer per millorar la competitivitat, augmentar les vendes, l'exportació... Però el principal i més urgent obstacle que tothom posa sobre la taula per resoldre, és el finançament, sobretot del circulant. És el que està trencant la cadena d'una activitat que ja comença a recuperar-se. L'administració diu que té diners, l'ICO els vol fer arribar directament a les empreses saltant-se les entitats financeres que diuen que ja en tenen de diners, que el que necessiten és que algú cobreixi el risc. Deu ser complicat l'entramat d'aquest món ja que l'administració i a algunes de les grans i perfectes empreses els costa pagar el que ja és de les empreses de l'altre món, però el problema no és la liquiditat. I a més és un món perfecte, sense riscos; sembla que tot es fa bé. I de cop em torno a trobar en el món imperfecte, però en el que estem esforçant-nos a pagar quan toca perquè sabem que és important perquè les coses funcionen al ritme correcte (més enllà que ara una llei ho reguli), i sobretot a optimitzar els processos per millorar la productivitat, tot necessari per sobreviure i poder recuperar-nos. Tot i així hi ha moltes empreses que exporten a les que des del món perfecte els deuen un IVA que és seu. Però algun canal entre els dos móns no deu funcionar gaire bé i va amb retard; deu ser un d'aquells fenòmens que Everett no va aconseguir acabar d'explicar. Torno a estar en una sala 'paral·lela' amb discursos perfectes, on no sembla que puguem trobar una solució per poder finançar aquest IVA que ja hauria de ser de l'altre món, o les exportacions. És un món sense enganys amb tot sota control on aquestes coses que pot costar ficar-les en un marc totalment tancat no es poden fer o pot costar massa i no val la pena. I torno al meu món. En el món petit ens cal treballar esforçant-nos, col·laborant, cooperant per tal d'avançar vigilants amb els riscos de tota mena que existeixen, ja que en aquest món real les fórmules i els ràtios no ho expliquen tot, i els marcs a vegades no tanquen del tot. Però encara no he descobert on està la connexió entre els móns per mirar d'establir-hi una comunicació que permeti apropar-los. El que sí sabem és que no tenim més remei que connectar-los, ja que sinó podria representar la fi de tos dos móns; pel que sembla depenen un de l'altre, s'alimenten mútuament tot i que molts encara no ho han descobert. Cal que treballem a trobar solucions ràpides, que seran imperfectes i haurem d'anar polint, per anar donant sortida als problemes urgents que tenim per recuperar-nos el més ràpidament possible. I en aquesta feina hi estem implicats tots, no podem esperar que ningú no ens la faci. Cal que ens hi posem, a més a més del que estem fent cadascú dins de casa, de l'empresa. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=59 Tue, 06 Apr 2010 00:00:00 +0200 No va fer falta un gran desplegament de mitjans| ni de grans parafernàlies, tan sol, una taula i una butaca, uns texans i una samarreta, per a que Steve Jobs, CEO d'Apple®, presentés a tot el món la seu darrera innovació, el iPad. Recordem que Apple®, és la companyia de dispositius mòbils més gran del món, per sobre de grans corporacions com a Sony®, Nokia® o Samsung®, a més en aquests últims anys, ha venut més de 250 milions de iPods, que han arribat a les 140 mil aplicacions i a més de 3 mil milions de descàrregues en línia. Podem pensar, que aquest monstre, a Apple® em refereixo, amb tants recursos, li és fàcil fer aquests llançaments, aquest excel·lent desenvolupament de productes, aquesta capacitat d'innovar al seu mercat. Però on rau exactament l'èxit d'Apple® és que no només és coneguda pels seus excel·lents productes, sinó també per la seva gran estratègia de màrqueting. Una estratègia tan bona que ha aconseguit que milers de persones parlin dels productes que lidera Steve Jobs sense haver d'invertir un euro en publicitat. Al final aquesta estratègia està fonamentada en diferents punts, com poden ser: la imatge i el disseny, la de generar sempre expectació, la senzillesa de la seva comunicació, que els seus principals venedors siguin els seus propis clients, i que en comptes de vendre productes estiguint venent experiències. Vendre experiències, que el teu client es converteixi en el teu principal venedor, no han estat sinó desenvolupada a través d'un coneixement en profunditat del mateix del client i del mercat, és a dir una àmplia i clara aposta per les estratègies del seu equip de màrqueting i la clara visió empresarial i lideratge de Steve Jobs. Si mirem les empreses i organitzacions del nostre entorn, ens trobem amb una situació bastant diferent. Segons dades del Forum Carlemany, menys del 41% de les empreses de les comarques gironines disposen en els seus departaments de màrqueting d'un o cap treballador, sent un 23% les que no en tenen cap, i tant sols un 9% les que disposen de més de 3 persones. Això sense tenir en compte quines són les funcions reals d'aquestes persones. Quant a inversió, no existeixen dades concretes sobre quina és la inversió mitja de les nostres empreses, però s'estima que no supera el 2% de les vendes de l'empresa. I en situacions de crisi, com la que estem vivint, reduïm la inversió i el que és una inversió, en moltes de les ocasions es percep com una despesa, és a dir es converteix en clar candidat a ser eliminat. Justament en aquest tipus de situacions és quan hauríem de fer el contrari, és a dir augmentar la inversió en màrqueting. Tenir capacitat d'analitzar en major profunditat, quines són les necessitats dels nostres clients, posar-nos a la seva pell i posar el client en el centre de la nostra estratègia, ser capaços de poder ser visibles i, no ens oblidem, principalment, augmentar la primera línia del nostre compte de resultats. Encara que el present és qui, a dia d'avui ens treu la son, que la voràgine diària ens impedeix aixecar la vista i contemplar com a llarg termini els pròxims 3 mesos, no hem de deixar de pensar en el futur, i intentar, en la mesura de les nostres possibilitats augmentar la inversió en investigar que necessitessin els nostres clients d'aquí 2 anys. Per a això, s'ha d'invertir en estudis de mercat, a ser capaços de capturar tota la informació dels nostres equips de venda, d'assistir a fires etc. per poder alinear i dirigir el nostre equip d'Investigació cap al desenvolupament de productes i serveis i que ens garanteixin l'èxit en el futur. Al final no es tracta tant de grans inversions, de grans campanyes de comunicació, de spots en televisió en 'Prime Time', es tracta d'orientar el nostre enfocament cap al nostre client, cap a la satisfacció de les seves necessitats i cap a ser capaços de comunicar-li que tenim els productes i/o serveis per ajudar-lo, i que no som un proveïdor si no el seu soci. Segurament pensarem de que tot això ja ho estem fent, que el nostre client és el nostre objectiu, que ja comuniquem, però els convido a que es preguntin si saben a dia d'avui que és el que el seu client necessitarà en el futur pròxim, que hem fet per conèixer-ho, que evaluen la nostra publicitat i pensem quina és la nostra estratègia de comunicació, que l'analitzem, que pensem que és el que estem transmitim als postres clients i proveidors. Bàsicament els convido que es replantegin i facin una anàlisi crític de la seva situació, del que estan comunicant, de quins són els valors que comunica la seva marca i sobretot que pensin més enllà dels pròxims tres mesos. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=58 Thu, 04 Mar 2010 00:00:00 +0100 En una reunió amb directius d'empreses, celebrada a inicis del 2008, el moderador ens va preguntar la impressió sobre la durada de la crisi que encetàvem. L'opinió encertada de quasi tothom era que duraria dos anys o més. La meva era que avui el món gira més ràpid, i probablement amb un any hauríem sortit d'aquest huracà. Dit això, quasi no caldria dir que no tinc ni idea de quant en sortirem, però tots sabem que en sortirem, i per tant probablement no podem dedicar tot el temps només a sobreviure, és fonamental plantejar-nos com estarà la nostra empresa en aquell moment. Diuen que tota crisi és plena de grans oportunitats. No conec ningú que estigui content d'haver passat (o estar passant) un moment així, però veiem que hi ha dos tipus d'empreses diferenciades per l'actitud. Unes van a remolc, sempre hi ha algú altra que tria la música per ells. Quant el que toca és 'Xina' i 'Innovar', tots a ballar aquest so. Per cert, per aquestes: hi ha molts compositors (o gurus) que preparen nous CD's; aviat la música serà 'Àfrica' i 'Emprendre'; no sé si en vendran tants, però venen amb igual força. El segon grup, són aquelles que sempre fan deures, sempre pensen a curt a mig i a llarg termini, sempre fan plans, i sempre els revisen, sempre els modifiquen, sempre s'ho qüestionen tot però són oberts a escoltar a altres i molt poques vegades els sents queixar-se. És gratificant parlar amb ells en moments com ara. Saben que vivim dins una 'Termomix' on tot gira molt ràpid, però tenen la visió clara i saben que com més grans els problemes que superen més reforçats en surten. Algunes són empreses que s'ho estan passant malament, però són guanyadores, sortiran més fortes, aprofiten el moment per reinventar-se, per reajustar-se per expandir-se o per contreure's, per aliar-se o per fusionar-se. Altres tenien reserves fortes i han hivernat durant aquest temps, no han fet rés, i no han tingut gaires dificultats per passar aquest temps, però penso que s'han debilitat, fins i tot per algunes, l'hivern ha estat tan llarg que no l'han superat. Les guanyadores solen tenir equips forts; queda molt bé dir que el principal actiu de l'empresa és l'equip humà, però ara es veu si és així o no, perquè una empresa la dirigeixen uns pocs, però la fan forta tot un col·lectiu que comparteix valors, i que encara que amb algunes baixes la seva gent és el motor de l'empresa. En els últims mesos he sentit unes quantes vegades, empresaris que començaven una frase dient: 'el meu pare sempre em deia...' i a continuació una explicació que era sentit comú injectat a les venes. Durant els anys 'prehuracà', pot ser havíem deixat de tocar de peus a terra i pot ser ens haurà valgut la pena aquesta mala (?) època, perquè en sortiran empreses molt més fortes, o pot ser no... (sobretot si fem cas a l'encert de les meves prediccions). http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=57 Mon, 01 Feb 2010 00:00:00 +0100 La Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva de dones i homes, l'anomenada Llei d'Igualtat, que va entrar en vigor el 24 de març de 2007, va establir noves obligacions per les empreses, com les relatives a l'adopció de mesures dirigi-des a evitar qualsevol discriminació laboral entre dones i homes, que tenen la forma de plans d'igualtat en les empreses de més de 250 treballadors i en altres supòsits (per exemple, quan així ho determini el Conveni Col·lectiu aplicable, etc.), o d'altres dirigides a promoure condicions de treball que evitin l'assetjament sexual i l'assetja-ment per raó de sexe. L'incompliment per part de les empreses del conjunt d'obligacions establertes a la Llei d'Igualtat pot originar la concurrència de diverses responsabilitats en l'àmbit administratiu, laboral, de Seguretat Social i inclús penal. Des del punt de vista de la responsabilitat administrativa, la contravenció de les disposicions establertes en la Llei d'Igualtat es tipifica com a infracció molt greu en matèria de relacions laborals a la Llei d'Infraccions i Sancions de l'Ordre Social, sancionant-se amb multes que van des de 6.251 € a 40.985 €. Així mateix, arrel de l'entrada en vigor de la Llei d'Igualtat, l'Autoritat Central de la Inspecció de Treball i Seguretat Social va dictar la Instrucció número 2/2008, sobre actuacions de la Inspecció de Treball i Seguretat Social per la vigilància en les empre-ses de la igualtat efectiva entre dones i homes: vigilància del compliment de la nor-mativa sobre plans d'igualtat, discriminació en l'accés en el treball, discriminació en les condicions de treball en el marc de la relació laboral, assetjament sexual i per raó de sexe, drets de conciliació de la vida familiar i laboral, etc. Dins de les matèries subjectes a vigilància, la Inspecció Provincial de Treball i Segure-tat Social de Girona ha iniciat recentment una activitat planificada encaminada a comprovar el compliment de les obligacions empresarials contingudes a la Llei d'Igualtat relatives a la prevenció contra l'assetjament sexual i per raó de sexe, en concret sobre: · La promoció de les condicions que evitin l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe en el treball. · L'arbitri de procediments específics per la seva prevenció. · L'arbitri de procediments per donar tràmit a les denúncies o reclamacions que puguin formular els que hagin estat subjectes als esmentats assetjaments. · Vies de comunicació i difusió del protocol als treballadors. El protocol contra l'assetjament sexual i per raó de sexe no només s'ha d'imple- mentar sinó que també s'ha de publicar i difondre als treballadors, informant-los de quina és la política de l'empresa en aquesta matèria, de quines conductes són constitutives d'assetjament sexual i per raó de sexe, les vies efectives de protecció i resposta en el marc de l'empresa, etc. Si bé en els darrers anys, arrel de la major consciència envers les situacions d'assetja-ment, les empreses han anat establint mesures per prevenir i abordar aquest proble-ma a través del Pla de Prevenció de Riscos Laborals, amb la Llei d'Igualtat, el citat Protocol constitueix una eina clau per acreditar que l'empresa està tutelant els drets fonamentals dels treballadors i protegint la salut i seguretat dels treballadors. En el proper any 2.010, entre d'altres, està previst que la Inspecció de Treball i Seguretat Social continuï controlant el compliment de les obligacions empresarials entorn a la prevenció contra l'assetjament sexual i per raó de sexe, i, per altra banda, desenvolupi diferents campanyes de vigilància en relació a: · A l'elaboració del Pla d'Igualtat per part d'aquelles empreses obligades per la pròpia norma o pel Conveni Col·lectiu aplicable. · A la discriminació en l'accés al treball, controlant les ofertes de treball que formulin les empreses, que es considerin discriminatòries per raó de gènere. · A la discriminació dins de les relacions laborals a les empreses, amb l'objecte de comprovar que no es produeixin discriminacions per raó de gènere en els processos de selecció de dites empreses, ni discriminació salarial (directa o indirecta), ni discriminació en la promoció professional interna, ni d'altra tipus. · Als drets de conciliació de la vida familiar i laboral, amb l'objecte de compro-var l'observança per part de les empreses dels drets contemplats en l'Estatut dels Treballadors. Segons el Pla d'Actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social 2008-2010, per la vigilància a les empreses de la igualtat efectiva entre dones i homes, les inspeccions es portaran a terme sobre tot tipus d'empreses, amb independència de la seva mida, encara que se centraran preferentment en aquelles de més de 50 treballadors. Donada l'activitat planificada de control que té prevista la Inspecció de Treball i de Seguretat Social pel proper any 2.010, i l'augment de demandes relacionades amb les matèries que regula la Llei d'Igualtat, es recomana que les empreses facin una auto avaluació sobre quin és el seu grau de compliment en aquesta matèria. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=56 Thu, 31 Dec 2009 00:00:00 +0100 Ja s'ha dit molt, però voldria recordar un cop més que hem estat vivint durant dècades, 'tota la vida', acostumats a un context econòmic gairebé sempre favorable, i sempre en creixement, en major o menor mesura. Els darrers lustres, a més, la bombolla immobiliària, que tanta gent i institucions suposadament informades donaven per fet que era cuirassada i impertorbable, ha dissimulat els dèficits de productivitat del sector industrial espanyol i ha fet que el PIB de l'Estat augmentés de forma sostinguda, encara que no sempre sostenible. I tampoc no descobreixo res si dic que aquest creixement a redós del qual hem florit i fruitat tots plegats -empreses, treballadors, consumidors, el propi Estat recaptador, s'ha basat, bombolla a banda, en un increment de la productivitat -en termes històrics- en molt bona mesura lligat sobretot a avenços tecnològics, desvinculats de la força de treball. Sense un increment proporcional dels salaris dels treballadors - que son al cap i a la fi els consumidors - com s'ha pogut assolir un increment del consum capaç de sostenir aquest creixement del PIB tan vigorós? A base de crèdit. Crèdit sostingut, però insostenible. Crèdit. Les paraules, més enllà d'accepcions economicistes, tenen un valor i un significat original. Busco al diccionari: Crèdit: 1 m. [LC] Confiança que inspira la veracitat d'algú o d'alguna cosa. Donar crèdit a una notícia. Ell em mereix tot el crèdit. 2 1 m. [LC] Confiança que inspira la solvència d'algú. És un comerciant que té molt de crèdit. El crèdit és bàsicament això, confiança, i dir que la crisi actual és una crisi de confiança -traduïda en una manca de crèdit monetari- no és jugar amb les paraules, és anar a l'arrel del problema. Sense confiança no hi ha futur, i és per això que crec que és imprescindible en aquest moment entendre en qui i en què hem de dipositar la nostra confiança a partir d'ara. Com hem de construir el futur dels nostres fills, dels nostres néts? Podem creure en aquells que ja comencen a dir que per sort la tempesta ja ha passat i que ens conviden a seguir com fins fa poc, allò que en diríem el 'bussiness as usual'? O per contra hem de fer cas dels qui ens diuen que la crisi que hem viscut fins ara és només l'aperitiu, i que la veritable crisi, sistèmica, energètica, encara està per venir? Minar la confiança, no ja d'una persona sinó pitjor encara, d'una generació sencera, vol dir comprometre seriosament la possibilitat que neixin iniciatives empresarials, de negoci, d'inversió, etc. No pas enteses com a mer joc especulatiu, sinó com a honesta aposta pel futur, com a fe en les possibilitats de les persones, en el sentit més profund. I és en aquest sentit que crec que aquest sotrac que estem vivint està afectant i afectarà fins a tres generacions diferents. D'una banda la meva generació, nascuda en els 50 i crescuda en la millora constant, que ha après probablement que l'esforç de molts anys es pot veure compromès i fins i tot anul·lat per unes conjuntures i unes dinàmiques que ens semblen allunyades de la nostra realitat i molt sovint, fora del nostre control. En aquest cas m'atreviria a dir que la crisi esdevé en alguna mesura personal: ens demanem si ha valgut la pena invertir totes les nostres energies i el nostre temps (a costa sovint de la nostra dimensió personal, de la família i dels amics), en un projecte que de cop apareix feble i insegur. En segon lloc penso en la generació dels que ara tenen entre 35 i 45 anys: treballadors que veuen com el terreny de joc en el que es movien canvia a un ritme trepidant, i molt sovint es perden pel camí la seguretat, la capacitat de projectar, i la fe en el demà tal com estaven acostumats a entendre-les fins fa quatre dies. I finalment els joves que a dia d'avui estan preparant-se pel món real de l'empresa i del treball, un univers que ara més que mai fa por i genera més que res, molta desconfiança. Crec que seria trist que es repleguessin, com a generació, refugiant-se en ells mateixos, en la formació i l'estudi perpetus per cercar-hi una forma de seguretat que no trobaran certament en l'empresa. Necessitem joves que empenyin des de baix, també. D'ells, però, em sembla que sorgeixen preguntes tot sovint inquietants: cal comprometre's per engegar un projecte, creure-hi, donar-ho tot perquè es faci realitat i prosperi? En altres paraules: val la pena 'tirar-se a la piscina' i ser emprenedor, en aquest context? Què en serà demà del meu esforç d'avui? Quins coneixements es necessiten en aquest nou context que es perfila dia a dia? Què fa falta saber? Com ens hem de preparar? No tinc respostes certes, cap que no passi per treballar des de l'empresa de forma rigorosa i sobretot responsable, per bastir uns fonaments fiables, alhora sòlids i resistents, que restableixin les ganes d'emprendre. No pas contribuir a refer el miratge irresponsable del crèdit infinit que ens ha dut fins aquí, sinó restablir una confiança, deixeu-m'ho dir, en la que puguem confiar. En aquests moments amb la brúixola malmesa, romanen valors que amb total seguretat són ingredients essencials perquè tots retrobem aquesta confiança perduda: la qualitat dels nostres productes; l'excel·lència en el servei als clients; la humanitat en el tracte amb els treballadors; l'eficiència en l'ús dels recursos i de les energies; la transparència en les relacions entre empreses; les sinèrgies amb el sector públic. A manca de un receptari exhaustiu, cal que apostem fort per aquests ingredients. Potser no són suficients, però són sens dubte necessaris. Imprescindibles. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=55 Mon, 30 Nov 2009 00:00:00 +0100 Com aprofitar l'esperit emprenedor per a innovar dintre de la pròpia organització. Moltes vegades s'ha comentat la importància de l'emprenedor i de la innovació com a motors generadors de creixement en l'economia. Especialment important en moments, com l'actual, en el qual la conjuntura econòmica reclama esforç i innovació per a sortir airosos de la crisi. És cert que l'esperit emprenedor s'ha de convertir en la gran pedra angular que ens faci sortir d'aquesta època de foscor. Existeixen certes característiques antropològiques que fan a l'emprenedor valedor d'aquesta responsabilitat. Ja en la dècada dels 90, Timmons va trobar consens en quins eren les principals característiques de l'emprenedor d'èxit, aquestes serien: el compromís i treball dur; el lideratge per portar projectes i persones; la recerca continua d'oportunitats; la motivació per a l'assoliment, i l'auto superació; creativitat i flexibilitat, i ,finalment, tenir tolerància als riscos i a la incertesa. En molts de nosaltres i en les nostres organitzacions existeixen persones que reuneixen gairebé totes aquestes característiques, i que estarien desitjoses de poder inaugurar la seva pròpia carrera empresarial. Seria el típic amic que sopar rere sopar, cafè rere cafè, ens comenta la genial idea de negoci que té i que aquesta a punt de muntar. Però passa el temps i la genial idea no es consolida i es converteix en una altra genial idea i el nostre amic va veient com les seves idees es van frustrant. Segur que molts de nosaltres ens podríem veure reflectits en el mirall d'aquest amic. Ens hauríem de preguntar què és el que provoca que aquest amic no es llanci a la piscina. Com reconeixen molts autors, el principal motiu és el risc personal, l'aversió a perdre el estatus econòmic-social, i més en els moments actuals d'incertesa, on hem pogut comprovar que el nombre de noves empreses creades i inscrites en el registre mercantil s'han reduït en més del 50% respecte a anys anteriors. Seria una llàstima perdre l'embranzida i força d'aquesta gent. Seria molt interessant que les persones que reuneixen aquestes característiques es poguessin desenvolupar en les nostres empreses i allunyessin la frustració de la no implementació de les seves idees de negoci, oferint-los la plataforma per a canalitzar la seva iniciativa i la seva capacitat per a innovar. Al final aquests emprenedors interns poden generar un torrent d'idees o innovacions, que faci créixer l'organització a través de diferents camins. Així l'emprenedor intern pot participar de l'expansió de la companyia en nous negocis o mercats, de la creació de nous productes i serveis, de la recerca de noves estratègies que renovin la companyia o, finalment podent participar en la recerca de nous mètodes que augmentin la productivitat. Per a què tot això sigui possible, segueix sent clau la capacitat i decisió de l'empresa per a donar suport amb recursos econòmics i tècnics a aquestes persones, així com el compromís d'accelerar els processos d'adopció de les innovacions. Existeix però, una clau, que sota el meu humil punt de vista, és el més complicat d'assumir. I és canviar la cultura de l'organització, demostrant la voluntat de trencar amb les tradicions mitjançant l'adhesió a les iniciatives que van en contra de la forma que l'empresa havia fet les coses en el passat. És important, crear el viver i tirar l'adob necessari per a què creixin les idees i les innovacions, per a desenvolupar una cultura interna de emprenedoria on ens puguem equivocar, on es puguin prendre riscos controlats, i a on l'emprenedor, tingui crèdit i pugui confiar en les seves idees. Jo convido a les nostres organitzacions que continuïn i capturin aquest esperit emprenedor, i mitjançant la seva embranzida puguem generar la dinàmica positiva que ens faci sortir de forma més ràpida d'aquesta mala ratxa. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=54 Tue, 03 Nov 2009 00:00:00 +0100 En la situació per la que està passant la nostra economia, es freqüent pensar i sentir inculpacions respecte a no haver fet els deures en l'època de bonança. No crec que sigui el cas per el que respecte a l'innovació, al menys per el que respecte a l'esforç fet. En l'informe anual de Cotec (Fundació per l'Innovació Tecnològica de l'Estat Espanyol), es reflexa el fet de que, a l'ultima dècada, a nivell de l'Estat, la despesa privada en I+D s'ha quadruplicat, i la despesa publica s'ha triplicat. Estem encara lluny dels índexs dels països anomenats 'líders en innovació' , com Alemanya ó Finlàndia, ó inclús dels anomenats 'seguidors en innovació', com França ó Àustria. Formem actualment part del tercer dels quatre grups, del anomenat 'països moderadament innovadors', junt amb, per exemple, Itàlia. Però l'avanç ha estat remarcable. Una part molt important d'aquest esforç s'ha fet en l'àmbit universitari, on s'han format grups de recerca d'alt nivell, i on s'han fet aquets darrers anys grans inversions públiques. Moltes d'elles, com els parcs tecnològics, concebudes per dinamitzar les empreses i l'industria del seu entorn. I aquí, en la transferència del coneixement de l'Universitat a l'Empresa, seguim tenint greus mancances, degudes al desajust entre l'oferta i les necessitats, i a l'insuficient orientació dels investigadors universitaris cap a les necessitats tecnològiques de les empreses. Hem d'actuar amb creativitat per superar aquesta situació. Sens dubte, es difícil vèncer les resistències i hàbits culturals que frenen el nivell de transferència necessari, tant en el mon de l'empresa i com en el mon universitari (Els 'papers' son mes gratificants). L'economia productiva, la de l'industria, està cridada a agafar encara més protagonisme en el nou model econòmic del nostre país , a fi de substituir altres sectors que no tornaran mai a les dimensions que havien agafat últimament. Ens hi juguem massa, com a sector industrial, com a sector educatiu, i com a projecte de país, per no treure el màxim avantatge de les actuals inversions en infraestructures i centres públics de recerca. Es necessari que algú, en el mon universitari, agafi aquest repte: el de assolir un nivell adequat de transferència tecnològica. Hi ha necessitat de transferència, i per tant, hi ha mercat. Algú coneixedor de l'empresa privada, i orientat a resultats. Les empreses tenim departaments de marketing, que estudien les necessitats i el volum del mercat, i departaments comercials, que tenen l'objectiu d'assolir la xifra de vendes necessària. A l'Universitat....qui té les funcions de conèixer els clients potencials i d'aconseguir les vendes de transferència? Manel Xifra i Pagès Conseller Delegat Comexi Group Vicepresident de Fòrum Carlemany http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=53 Tue, 29 Sep 2009 00:00:00 +0200 El nou retorn a Ítaca Tot canvi és una oportunitat, ja que l'acció de canviar és en essència moure un element al lloc d'un altre. Per tant, en els moments de canvi hi ha moviments sobre els elements que defineixen la situació prèvia i això genera les noves oportunitats. Als països desenvolupats vivim uns moments convulsos des del punt de vista econòmic i social; ens enfrontem a canvis necessaris de les pautes establertes i aquests canvis es fan obvis a tots els nivells: en l'àmbit personal, en poc més d'un any, la majoria de ciutadans han modificat hàbits quotidians que han tingut repercussions a nivell familiar; moltes empreses han passat a orientar-se cap a la seva pròpia supervivència; molts països han vist modificar els dogmes sobre els quals havien edificat un mode de desenvolupar un projecte col·lectiu; el món mateix en el seu conjunt s'ha adonat que el happy time dels darrers anys s'havia de modificar amb majors regulacions del sistema financer i correccions sobre els models de creixement. Tot plegat, vivim accions de canvi d'una certa magnitud que impacten sobre tots els àmbits de decisió i que, si més no dit de passada, ens entrenen per afrontar els propers grans reptes: l'energètic i, de retruc, el mediambiental. La qualitat de la incertesa és l'estat de desconeixement o de dubte; bàsicament el desconeixement de l'avenir és el que encén a tothom les majors preocupacions. Si el canvi genera incertesa és en els temps de majors canvis quan s'esdevé en major grau la incertesa. I aquesta incertesa encara s'incrementa si els canvis són més substancials. En circumstàncies com les actuals se sap que les coses en el futur no seran igual com les hem conegut en temps recents. Però en qualsevol cas és difícil d'imaginar, fora de les privilegiades ments visionàries, com seran les coses o a través de quins mecanismes s'accedirà a la producció del canvi i les seves repercussions. En definitiva, són pocs els privilegiats que albiren a distància què canviarà i quina dimensió de canvi hi haurà. La incertesa augmenta en major mesura i es mostra més bel·ligerant quan hom veu els canvis des d'una posició passiva; en canvi, es mostra més engrescadora, generadora d'oportunitats, quan hom n'és partícip o, fins i tot, n'és un element conformador. Efectivament, aquí és on rau la naturalesa positiva del canvi i la disminució de l'efecte pertorbador que configura la incertesa, com a fenomen que deriva de les accions d'aquest canvi. El canvi que es conforma en l'època actual i el volum de successos que ens tenen presos darrerament (sorgiment de nous mercats d'alt potencial altrament dits emergents, la naturalesa dels fons de capital que permetran tornar la inversió als nivells de creixement, la base tecnològica que sosté la nova economia, la nova relació amb el consumidor, l'essència de les empreses en aquest nou entorn...) augmenta la sensació d'incertesa. Segons el que hem dit anteriorment, l'antídot per als efectes pertorbadors de la incertesa és ésser agent del canvi, generar amb l'acció individual -o col·lectiva- efectes que configurin els escenaris de futur. En aquest estadi d'anàlisi superficial és quan es pren en consideració l'entorn proper on ens trobem. Això ens fa preguntar si l'enfocament de la planificació econòmica i social en el nostre context geopolític serà adient per a les convulsions del canvi: ens farà més competitius a nivell individual - de cada empresa- o esdevindrà un llast col·lectiu que ens ha d'avesar al fracàs? No hi ha receptes miraculoses tret d'aquelles que es basen en el coneixement de les potencialitats del territori i de la gent i canalitzen aquests potencials cap a un model on poden expressar-se amb tota la seva plenitud. Així doncs, de la literatura no se'n pot esperar més que coneixements d'altres models, no pas models per al propi context. Si bé l'anterior reflexió ens aboca a la fe cap als gestors d'allò que és públic, des de la visió de l'empresa, un cop analitzat l'entorn, ens aboquem de ple cap a l'acció. La qüestió és que el canvi ens porta incertesa que es pot transformar en oportunitats. En el món de l'empresa les oportunitats són sinònim de risc; i el risc comporta la visió dicotòmica de l'èxit i del fracàs. Són coneguts els exemples d'empreses d'alt prestigi i fa ben poc elevades a l'altar dels models de gestió que ja no existeixen. Tanmateix, sorgeixen noves apostes encertades de negoci en un context i un moment determinat. En qualsevol cas, allò que ahir i allà era bo no ha de ser-ho avui i en un altre lloc. En totes les discussions que he assistit darrerament, però, han sorgit una sèrie de pràctiques bàsiques per configurar l'acció (i, per tant, la presa de decisions) en un moment d'incertesa com l'actual i que poden generar oportunitats per a l'empresa catalana; totes estan basades en un fons empíric i racional (permeteu-me resumir allò que he après escoltant i llegint de diversos autors), però per nosaltres poden ser fonamentades perfectament lluny de dogmatismes, és a dir, amb el sentit comú; les podem enumerar tot seguit: 1. Pràctica de les aliances. És aprofundir en el valor de la mida i de la capacitat d'acord i de pacte davant dels reptes. I també és l'art de practicar la humilitat pròpia i la valoració d'altri. 2. Pràctica de la multiculturalitat. És un dels punts febles dels països del sud d'Europa (l'ús de les tecnologies TIC i els idiomes, per exemple). I també és pensar més enllà de l'entorn proper i adoptar la cultura de la innovació. Sobretot innovar i reinventar en tots els àmbits de l'empresa pensant en un client cada cop més divers i més proper. Això també comporta definir les empreses com un entorn d'aprenentatge continuat obert a l'exterior. 3. Pràctica de l'estratègia. És la constant anàlisi de l'avenir, dels escenaris possibles i de les capacitats que s'activen per encarar els canvis i maniobrar en els moments d'incertesa. 4. Pràctica dels valors. L'empresa deixa de ser un ens secundari i sovint el client s'identifica amb els valors subjacents del seu producte o servei o del seu màrqueting. Aquesta pràctica permet aprofundir en allò que s'anomena diferenciació (torna a ser un element que porta implícita la innovació) i compromís. Al cap i a la fi, Ulisses va fer del seu viatge de retorn a Ítaca un itinerari ple de reptes que va configurar una gran epopeia (vegeu les diferents pràctiques esmentades en el seguit d'aventures i mites de l'Odissea), talment els fets que ens toca viure en l'entorn estructural de l'economia mundial d'avui, que conformaran la base èpica sobre la qual tot es regirà en un futur proper. La qüestió és generar les oportunitats amb pràctiques vàlides i reduir la incertesa amb accions encaminades a aprofitar els temps de canvi. Miquel Coma Vila Area Comercial, ESPA Group http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=52 Mon, 31 Aug 2009 00:00:00 +0200 El problema del nostre temps és que el futur ja no és el que era Ens estem afrontant empresarialment a una de les situacions segurament mes excepcionals de crisi econòmica de les últimes dècades, segons tots els experts . I segons tots aquets mateixos experts, la crisi es altament necessària per regenerar, per sanejar,... en definitiva, per corregir el sistema i fer-lo fiable i sostenible . També ens diuen, que aquets períodes son cíclicament habituals i si el actual es especialment profund, te la seva raó en que parteix d'uns anys d'una evolució econòmica exponencial ( deu ser allós de que: ' Com mes alt estàs, quan caus, mes mal et fas ' ). De totes maneres, pots caure i rebre algun cop, en pots rebre molts, te pots trencar un braç o be una cama, o tots dos o tots quatre, i fins-hi t' tot, te hi pots deixar la pell. Tinc l'impressió que la major part de les empreses estem caient prou malament, es a dir, que en general mes que petites contusions, estem rebem greus impactes i sobretot, múltiples ( ' Ens plou de tot arreu ' ): Les vendes cauen Els marges es redueixen La morositat puja L'estructura es torna mes pesada Els costos operacionals tot i reduir-los, pesen mes La banca ens apresta La tresoreria s'ofega ......i tot axó, sense saber fins quan ! Evidentment, donat el escenari, el Capital Humà està, mes que desmotivat, jo diria, 'espantat'. En aquest context, la pressió del moment fa que la direcció prengui tota mena de mesures, tota mena de decisions i en totes direccions, buscant pal·liar els efectes perniciosos de la actual situació del mercat. Sense saber ben be, si ens portaran les solucions que cerquem, però el que si sabem es que ho hem de fer-ho, hem d'intentar trobar sortides com sigui a la situació. Busquem ajuda en consultors, que com sempre ens parlen del que hauríem d'haver fet abans, per que la crisi no ens hagués agafat així ; o del que cal fer, per que no ens passi demà. Pocs ens parlen del que podem ( i no del que hem )de fer avui, per sortir-ne amb garanties. I tots sabem que per ahir es tard i que per demà, primer hi hem d'arribar. Tot aquest escenari, crec que respon a una visió mol realista de la situació de moltes empreses,consciencia pressa, fruit de llargues converses amb molts companys que es troben dirigint-les. A resultes d' aquestes converses i veien el estat de pressió i nerviosisme imperant en les direccions empresarials, crec que el risc de prendre decisions en part equivocades, es molt important. Decisions que en el curt plaç ens poden donar aire, però que pot ser , ens poden condicionar totalment el futur . Tot seguit voldria compartir amb vosaltres alguns punts clau, que penso ens poden ajudar en millorar les nostres decisions Confio en que aquestes modestes reflexions, vos puguin servir d'entreteniment en l'amalgama de mal de caps que en aquets temps a tots ens atabalen. No obstant i per completar el joc, m'agradaria fer-vos part d' una hipòtesi sobre el escenari probable de recuperació econòmica, segons l' Oriol Amat catedràtic d'economia i que trobo del tot interessant : I en tot cas, tal com deia en Paul Valéry : 'El problema del nostre temps és que el futur ja no és el que era'. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=50 Wed, 01 Jul 2009 00:00:00 +0200 Existeix en la missió de l'empresa la paraula satisfacció del client? Què fa l'empresa per satisfer el client? Un cop el tenim satisfet, com el fidelitzen? I anem més enllà, com aconseguim que ens sigui lleial? Quan revisem la missió de les empreses amb les quals treballem, en la majoria dels casos, no existeix el compromís amb el client i si existeix, sovint no es trasllada a cada una de les àrees empresarials de l'organigrama com a dinàmica intrínseca de funcionament. Però quan parlem de client, a qui ens referim? El client és només aquell que adquireix el nostre servei o producte? Des de la meva perspectiva és molt incomplert quedar-nos només amb aquest concepte de client. Hi ha el client intern, que és el nostre personal i els accionistes; hi ha el client extern, i jo voldria destacar-ne dos, els canals de comercialització i els proveïdors, i finalment, valgui la redundància, el client final. Aquest últim, no és només qui ha fet l'acció de comprar o contractar ara en aquest moment, sinó que també tenim el client que ens ha comprat i que ho ha deixat de fer, i el client potencial. Em centraré en el client final ja que sovint les empreses amb les quals treballem ens demanen accions en què obtinguin resultats immediats i llavors és quan intento explicar el següent. Deixant de banda la situació de crisi per la qual estem passant, estem davant d'un consumidor molt informat i cada vegada més exigent, els productes són pràcticament iguals i a més té la percepció, majoritàriament no equivocada, que el servei que rebran no serà diferent d'una empresa a una altra, baixen els preus i els marges atès que hem de dur a terme accions promocionals. Malgrat això, molts continuen invertint a captar nous clients en comptes de fidelitzar els que tenen. Les dades demostren el que dic ja que només reduir les baixes en un 5% augmenta els beneficis entre un 25% i un 85% segons sigui el tipus de negoci (Harvard Business Review). No pretenc dir en cap moment que no s'ha de captar, ja que per fidelitzar el punt d'inici és fer una bona gestió de captació de clients per tal de garantir-nos que no siguin baixa a curt termini. Una dada més, vendre a un nou client costa entre 3 o 4 vegades més que a un que ja sigui client nostre. I com aconseguim fidelitzar? Segmentant, segmentant segons el comportament de compra a través de les variables FRM (Recency, Frecuency, Monetary) perquè no tots els clients tenen el mateix valor empresarial i ens hi comunicarem segons el valor de cada grup de clients i se'ls compensarà, que no vol dir materialment, de diferent manera. L'objectiu final de tot programa de fidelització és involucrar, és crear vincles amb el client per tal que ens sigui lleial. Aquest és l'últim esglaó d'un programa de fidelització que requereix una planificació i execució extensa i precisa, que es viu i es palpa a totes les escales de l'organigrama empresarial. És per això que fa uns cinc anys va esclatar la moda del CRM (Customer Relationship Management) i algunes empreses el varen implantar i va resultar, en general, un vertader fracàs. El CRM no és una eina de gestió de clients, sinó que és tota una filosofia empresarial. En definitiva, avui no podem fer una gran promoció o una oferta i esperar que els nostres clients vinguin a nosaltres, ens comprin, estiguin satisfets i ens recomprin perquè la varietat és extensa. Avui hem de fer accions que li arribin i l'involucrin amb la nostra firma, avui hem de conèixer-lo i comunicar-nos amb ell amb l'objectiu d'ocupar una petita part del seu cor perquè només així ens comprarà inclús sabent que som una mica més cars, això és fidelitzar. Ja per acabar, vull fer referència a unes dades que llegia l'altre dia en un article de Josep Alet, que deia: 'En xifres que han aparegut recentment, Sears ha comprovat com un augment de 5 en satisfacció de treballadors (per ex., de 75 a 80), es tradueix en un increment de 2 en la satisfacció de clients i en un 0,5% d'increment de vendes addicionals a la botiga considerada. Els números canten'. Què entenem, doncs, per client? http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=49 Thu, 28 May 2009 00:00:00 +0200 Sovint em faig aquesta pregunta. I malauradament penso que la resposta és: 'En molt poques empreses s'està aplicant la LOGÍSTICA'. Però voldria argumentar la meva resposta, i que tots entenguem el mateix concepte quan jo escric LOGÍSTICA (en majúscules), perquè del que estic parlant és d'aplicar la logística d'una manera integral, és a dir, 'optimitzar els fluxos de materials i d'informació des dels nostres proveïdors fins als nostres clients'. Si pensem en el que fem en la nostra organització, de logística ja n'estem fent: - Logística d'aprovisionament: quins productes necessitem i en quina quantitat? En quin moment necessitem que ens siguin lliurats pels nostres proveïdors i en quines condicions? - Logística de producció: quins articles fabriquem en cada moment i en quina quantitat (mida de lot)? Quins components necessitem, quants en necessitem i en quin moment? - Logística de distribució física i transport: quants magatzems necessitem i on els hem d'ubicar? Com han d'estar organitzats? De quina manera subministrem als nostres clients? Com organitzem el transport? Amb tota seguretat, a la nostra empresa hi ha persones que estan donant resposta a totes aquestes preguntes. Però el que realment és important de saber és si l'OBJECTIU de totes aquestes respostes és COMÚ, és a dir: - Quan estem decidint quina quantitat hem de comprar, estem pensant en els nostres clients? - Quan estem decidint de quina manera hem de subministrar una comanda a un client, estem pensant en els nostres proveïdors? En definitiva, a les nostres organitzacions es gestiona la cadena de subministraments de forma integrada?, hi ha una visió de LOGÍSTICA única que es responsabilitzi d'optimitzar els fluxos de materials des dels nostres proveïdors fins als nostres clients, i que tingui com a OBJECTIUS: - maximitzar el servei als clients i - minimitzar el cost per fer-ho? Si la visió que tenim de tota la cadena logística no és única, difícilment aconseguirem aquests objectius, i per tant, deixarem de ser competitius enfront de les empreses que sí que tenen aquesta gestió unificada (previsió de la demanda - planificació de la producció - estocs - distribució - servei al client - reducció de costos). Hem de tenir present que el cost d'aprovisionament d'un producte no només ve determinat pel cost d'adquisició, sinó que també cal afegir-hi entre altres costos el de transport, de control de recepció, de no qualitat, pèrdues de rendiment, manteniment, magatzematge, obsolescència, posada en marxa, possessió... I per tant, només aconseguirem el MÍNIM cost d'aprovisionament si tenim en compte TOTS aquests costos. (S'estima que entre un 15 % i un 30 % del cost d'un producte és cost logístic.) Arribats en aquest punt de l'article, en què espero haver explicat correctament el que jo entenc per LOGÍSTICA (Supply Chain Management), i per tal d'argumentar la meva resposta inicial, voldria utilitzar les estadístiques. La mostra que he utilitzat són les 14 empreses que formem part del Grup de Benchmarking de Logística de FORUM CARLEMANY: Veure quadre de resultats Com es pot veure, en aquelles empreses que tenen la funció de logística dins del seu organigrama (una de cada 3 empreses ni la té), aquesta s'entén sobretot en l'àmbit de gestió de magatzems i transport. Només el 15 % de les empreses gestionen la logística de manera integral. Crec que ha arribat l'hora, i amb la situació econòmica actual probablement és un molt bon moment per fer-ho, en què les empreses s'han de reorganitzar i han de considerar la LOGÍSTICA com una eina, entre altres, per obtenir un avantatge competitiu. Fem LOGÍSTICA? Jordi Costa i Planas Director de Logística FRIT RAVICH http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=41 Wed, 29 Apr 2009 00:00:00 +0200 Potser ha arribat l'hora de canviar de veritat la manera de fer les coses. Potser ha arribat l'hora d'exigir a les persones que poden prendre decisions que ho facin amb una visió diferent. Cada dia estem veient que les solucions del passat aplicades als problemes del present no ens estan resolent el futur. Doncs pensem diferent, atrevim-nos a fer arribar idees diferents als nostres polítics si ells no gosen generar-les. Segur que molts de nosaltres hem pensat en un munt de possibles mesures que es podrien provar per ajudar-nos a sortir d'aquesta difícil situació en la que ens trobem. Si en aquest moment no arrisquem, quan ho farem? No hem d'acceptar situacions que per inèrcia o perquè formen part del sistema acabem acceptant com a inamovibles. En posaré un exemple: aquests dies estem sentint a través dels mitjans que les cues que hi ha a una banda del mostrador de les oficines de l'atur estan col·lapsant els funcionaris que hi ha a l'altra banda i aquesta situació està creant tensions i protestes entre els funcionaris i la gent que va a fer els tràmits per a rebre el subsidi d'atur. La situació és realment absurda, ja que entre tots nosaltres estem pagant a les persones que estan a les dues bandes del mostrador. Segurament amb els mateixos diners, però repartits d'una altra manera a banda i banda del mostrador, aquest problema estaria solucionat. Això és tan sols un exemple de la rigidesa del sistema i hem de mirar com se'n pot treure més profit als diners de tots. A on és el problema, doncs? Evidentment no és en trobar una solució fàcilment aplicable. El problema rau en el concepte. El concepte del que entenem avui en dia sobre què és un aturat i en tot el sistema de subsidis que hi ha muntat al voltant amb l'objectiu de protegir al treballador (que en aquest aspecte compleix la seva funció), però que en cap cas està tenint en compte si realment se'n pot treure més profit de tots aquests diners. Si ens fixem en el concepte, suposo que a tots ens costa d'acceptar que en una situació econòmica com l'actual, a on mirem d'aprofitar al màxim cada euro que ens gastem de les nostres butxaques tant a l'empresa com a casa, al mateix temps puguem estar permetent-nos el luxe de gastar els subsidis d'atur de milions de persones perquè no facin res, és a dir, que estiguin aturats com el seu propi nom indica. No en podríem treure cap més profit de tota la plantilla de la que disposa ATUR, S.A., la que és la major empresa del país amb diferència? Les èpoques de crisi són èpoques d'oportunitats! Això ho hem sentit moltes vegades, però pel capbaix acabem pensant que deu ser per segons qui, no per a nosaltres. Nosaltres a les èpoques de crisi ho passem molt malament i l' única esperança és la d'esperar que s'acabi i que encara hi siguem. Però no té per què ser així, podem plantejar una estratègia política que ens permeti que realment la societat en pugui treure un profit de les èpoques de crisi. Només cal que mirem com podem fer-ho d'una manera diferent a com ho hem estat fent fins ara. És una bona idea que els països estalviïn quan l'economia va bé, que tothom faci un esforç posant a la llibreta d'estalvi del país els diners que la nostra economia va generant. Fins aquí sembla que això més o menys ja ho fem. Per altra banda, el futur de nostre país i la seva competitivitat es fonamenta en alguns pilars estratègics, i un dels més importants és el nivell de formació de la seva població. Doncs aquí tenim l'oportunitat. A la plantilla de l'empresa ATUR S.A. hi ha uns excel·lents professionals en quasi totes les matèries que en lloc d'estar 'aturats' poden estar treballant per millorar el nivell de formació de la població. El país ha d' aprofitar el talent d'aquest col·lectiu tan desaprofitat sense entrar en competència amb les empreses del sector de l'ensenyament, és a dir, hauria de ser una formació 'extra', per 'pujar nivell', no una formació de base. Una formació que sols es podria fer en èpoques de crisi. Quanta més crisi i més atur, més formació per als estudiants i per a les empreses. Però a la que les coses tornessin a rutllar s'aniria reduint gradualment en funció de la disponibilitat d'aquests recursos extraordinaris fins a tornar a la situació de base. És a dir, en èpoques de crisi estaríem invertint els estalvis en potenciar la competitivitat del país per millorar el nivell de base i poder evitar que la següent crisi ens afectés tant. Posem-ne un exemple, un Enginyer Superior amb més de 20 anys d'experiència en disseny de màquines i sistemes de control d'una empresa de primer nivell que es quedés a l'atur (com tants exemples similars podríem trobar...), mentre cobrés el subsidi podria estar dedicant part del seu temps, a més a més de formar-se, buscar feina i estar fent cua a l'oficina del Servei d'Ocupació (aquest problema ja l'havíem solucionat...), col·laborant com a 'professional de reforç' de pràctiques en l'assignatura de Tecnologia d'algun Centre d'Educació Secundaria o Cicles Formatius. Potser no hi ha cap Centre d'Ensenyament, ja sigui públic o privat d'arreu del món, que es pogués permetre el luxe de tenir un professional d'aquest nivell per ajudar a fer les pràctiques de tecnologia a uns alumnes de 12 anys de 1er d'ESO. Aquí sí que seria possible. Avui en dia els nostres centres educatius no es poden permetre fer desdoblaments o atendre als alumnes com caldria per manca de recursos. Aquests recursos hi són , però estan ociosos en un altre lloc. Com a societat cal no malbaratar-los. És la nostra obligació amb els que vindran darrera nostra aprofitar-los millor. A les empreses passa el mateix. En èpoques de crisi disposaríem de professionals de molt nivell per millorar sense cost la formació de la nostra gent. No serien cursos com aquells per complir l'expedient que tots ja sabeu. Seria formació de debò amb professionals que han estat al peu del canó lluitant per les seves empreses durant molts anys i amb la il·lusió que algú en pot treure profit del seu coneixement i de la seva experiència, en lloc d'estar aturat física, i si passa molt temps a vegades mentalment, a casa. No és fàcil organitzar i fer viable un sistema com aquest sense entrar en conflicte amb la gent i les institucions que avui en dia estan portant a terme aquesta tasca evitant la competència i la picaresca que aquest sistema pot provocar, però que no sigui fàcil no vol dir que no sigui possible i que no es pugui intentar. Una idea per fer-ho compatible amb el sistema actual podria ser aplicar la mateixa filosofia que ha aplicat el Govern amb 'Plan Estatal de Inversión Local', popularment conegut com a 'Plan Zapatero'. Una de les condicions del Pla és que te caràcter extraordinari i que ha de ser per a projectes nous 'no pressupostats', és a dir, millores respecte el que ja hi havia previst. Aquests dos criteris podrien ser vàlids. En definitiva, que aquestes accions de millora del nivell de formació tinguessin caràcter extraordinari temporal i que fossin addicionals a les previstes en els pressupostos del Departament d'Ensenyament, Universitats o en el de les empreses. No n'estic segur si és factible que alguna d'aquestes idees s'arribi a portar a terme, però com he dit al començament, crec que potser ha arribat l'hora que ens plantegem si realment estem disposats a canviar les coses. Josep Barceló TECALEX Membre del Consell Assessor de Fòrum Carlemany http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=40 Mon, 30 Mar 2009 00:00:00 +0200 És com a l'acudit de l'Eugenio, aquell que preguntava si hi havia algú més. Quan els qui governen encara no ens volien parlar de crisi, com qui no vol afrontar una realitat per tal de trobar-hi solucions, nosaltres ja en parlàvem obertament, ja que és la manera d'actuar. Recordo una entrevista amb motiu del relleu de la presidència de Fòrum Carlemany que m'ho preguntaven sorpresos que ja parléssim de crisi. Després ens l'han explicat de totes les maneres, i les causes, i les etapes, etc.; el que tots ens hem preguntat alguna vegada és perquè no ens ho podien haver explicat abans, si era tan clar que ja anàvem cremant etapes cap a la crisi. Després ha vingut la recessió, que fins fa ben poc el mateix ministre Solbes comentava que era un escenari que no contemplaven. I a més, sembla que ara és com una carrera a veure qui ho pinta més negre, més llarg, i amb una recuperació lenta, mooolt lenta ... Realment un pensa que no en tenen ni idea, però ni fan, ni deixen fer. Mentre tot això va passant i ens ho van explicant, nosaltres, els empresaris, directius, treballadors, els que estem patint directament les dificultats, hem d'anar treballant per mirar com contenim i superem aquest moment. Però no ho podem fer sols, si a més tenim una part de l'entorn en contra, o si més no, no ajudant gaire (bancs i caixes, administracions, etc.). No veiem que s'estigui fent res, o gairebé res. I des de les empreses, les associacions empresarials, les cambres,... s'estan proposant moltes idees, idees concretes amb mesures, plans, actuacions,... ben definides per mirar de superar el moment a partir del treball i la creació de valor. Però no ens escolten, i de moment anem per la via del subsidi directe, a las 'políticas sociales', que van directe al final sense resoldre la situació ni posant-nos en una millor situació per poder anar afrontant el futur. Hi ha algú, algú més? Em sembla que ens haurem d'espavilar... Per als que no sàpiguen o no recordin l'acudit, us adjunto un link a youtube on el podeu escoltar. http://www.youtube.com/watch?v=M5btbCyqUKE Marc Sansalvadó President Fòrum Carlemany http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=1 Fri, 27 Feb 2009 00:00:00 +0100 Des del moment en què els nostres polítics varen assumir que realment estàvem vivint una greu crisi, segurament més tard del que hagués estat desitjable, hem sentit a dir que en sortirem reforçats. No puc recordar quant vaig sentir aquesta frase per primer cop, però ara s'ha convertit en una expressió molt comuna. La veritat és que les primeres vegades que la vaig escoltar em va semblar molt assenyada. Ara ja no sé què pensar. Estic convençut que sortirem de la crisi, sempre ha estat així. Em costa però entendre que ens volen dir amb la segona afirmació. Si pensem en qualsevol tipus de crisi greu, i aquesta en té tot l'aspecte, les seves conseqüències s'allarguen en el temps i no sempre qui en sobreviu, en surt reforçat. Moltes vegades se'n surt en un estat d'una gran debilitat. És evident que, en cicles llargs, els humans sempre hem progressat. Ens volen dir, potser, que les empreses que aconsegueixin passar aquest mal tràngol seran millors, més ben gestionades, més capitalitzades, crearan més riquesa, productes més d'acord amb el què els demanen els clients o volen dir, simplement que les que aguantin tindran més per repartir-se, via desaparició dels competidors? Tot plegat sembla que té un punt de Darwinià. Sempre ha estat així en el món empresarial. Per sobreviure, cal adaptar-se . Tinc la impressió però, que aquesta vegada pagaran 'justos per pecadors'. Tenim dret a reclamar unes regles del joc que impedeixin que una minoria posi en qüestió el sistema i els esforços de tanta gent. Quants bons projectes veurem passar per grans dificultats i, fins i tot fracassar, en les condicions actuals? És el moment de reivindicar aquestes regles i de dir clarament que la indústria té i tindrà un paper importantissim en la nostra societat. el moment de reivindicar el paper de l' economia productiva ara que tots palpem els resultats d'aquest llarg període, quan tantes vegades dedicar-se a produir coses concretes i tangibles ha semblat una cosa de poca utilitat i antiquada. Ara veiem que moltes innovacions eren completament buides de contingut i plenes de trampes. No sé si en sortirem més reforçats o més dèbils, segur però que en sortirem diferents. Espero que en sortim recuperant uns quants valors que han estat sempre importants. Segurament, tots els tenim presents, l'esforç, el treball, la prudència, la constància, en fi, no cal anomenar-los tots. Avui sembla que hi ha consens en que sigui així. És fa difícil entendre que els abandonéssim. Els humans som éssers de memòria curta i caldrà dons que en fem pedagogia i que un cop passat aquest mal moment, continuem perseverant en la defensa dels valors que com a societat no havíem d'haver menystingut. Jaume Juher Conseller Assessor Fòrum Carlemany http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=45 Mon, 26 Jan 2009 00:00:00 +0100 En primer lloc desitjar-vos un bon any 2009 i que per damunt de tot la salut ens respecti a tots. Permeteu que aquestes línies vagin amb un esperit optimista i crític a la vegada. Per començar vull dir que el meu anàlisi de la situació que estem vivint és molt clar, als capitans i assessors econòmics (el vaixell és molt gran) la tempesta els ha agafat per sorpresa, i ara ens volen fer creure que saben com sortir-ne i el temps que durarà, per favor !!! Si no saben res de res. És que ja no recordem promeses com 'veurem el barril de petroli a 200 $'? Així doncs, primera conclusió: Ni cas als capitans i assessors econòmics que prometen esdeveniments amb la única pretensió de justificar-se dels errors monumentals de pronòstics ja comesos. Es fa doncs evident la necessitat de canvi dels responsables de tenir el vaixell en plena tempesta i sense rumb , alguns ja no hi són, la meva opinió és clara, el canvi no serà només a EEUU, cal esperar per veure altres canvis que sens dubte seran importants. Segona conclusió: Instal·lar-se en el pessimisme, diuen realisme, no té cap mena de justificació racional, evidentment, política tota. El món continuarà girant i el que no val és voler les avantatges de la globalització i no els inconvenients, que sens dubte hi ha. Les oportunitats per les empreses continuen existint amb reestructuracions o sense. Els mercats, comercialment parlant, són molt grans. Els mercats financers tornaran a un comportament normal, les taxes de interès baixaran, la inflació també i tot això penso en un termini de temps màxim de un any. A les empreses ens està sent més fàcil ara fer baixar l' absentisme, evitar hores extres , posar en marxa més ràpidament millores a la producció, reduir despeses innecessàries; mai les necessàries com formació, seguretat i medi ambient o despeses de viatge per explorar nous mercats. Per tant, crec que està en les nostres decisions el comportament a curt i l'evolució de les nostres empreses. Tercera conclusió: Els capitans i assessors econòmics del 'vaixell' sense voler (per suposat) ens han donat la oportunitat de demostrar-los que sense ells la tripulació sap el que fer per sortir de la tempesta de forma ràpida i eficaç i que el nostre rumb torni a mirar al destí final. Ànims i sort !! http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=46 Wed, 07 Jan 2009 00:00:00 +0100 La inseguretat jurídica a la Xina, aquesta és la gran assignatura pendent en un país que per l'any 2025 aspira a convertir-se, pel seu PIB, en el líder mundial. Aquesta inseguretat espanta a molts inversors, instal·lats o que pretenen instal·lar-se a Xina. La legislació jurídica actual està incompleta en molts aspectes, i això porta a casos o situacions específiques en que organismes autònoms prenen decisions, diferents en funció de les àrees geogràfiques, sobre temes que no estan lo suficientment legislats. Això porta a situacions perplexes, ja que sobre un mateix assumpte es poden tenir diferents solucions en funció de l'òrgan competent que en aquells moments està prenent les decisions. M'agradaria exposar un cas real sobre lo anteriorment comentat: Empresa legalment constituïda a Xina amb la corresponent llicencia d'activitat, tant per importar com per exportar, i amb el reconeixement del dret a la devolució de l'IVA. En el transcurs del primer any d'activitat, es dedica en un 90% a l'exportació i únicament un 10% a la importació. Com aquests percentatges no són de la satisfacció de l'Oficina de Recaptació, ja que al no importar no es produeixen vendes a l'interior, i per tant no hi ha IVA repercutit a liquidar en l'Oficina de Recaptació, aquest organisme autònom de la regió en la que té el domicili social la Societat pren la següent decisió: Considerar totes les exportacions com a vendes domèstiques i aplicar sobre aquestes el % d'IVA corresponen, amb l'agreujant de que els imports d'IVA a recuperar per les operacions d'exportació queden cancel·lades. Evidentment això es una decisió unilateral sense possibilitat de poder recórrer. Solució al cas: Actuar diplomàticament sobre membres del govern regional amb el fi de pressionar als funcionaris de l'Oficina de Recaptació perquè procedeixin a anular les decisions preses. Això implica estar de bones amb el govern i a males amb els funcionaris per a futures operacions; en fi, si un està a Xina, sap que cada dia se li poden presentar 'sorpreses' difícilment quantificables i qualificables en el marc occidental en quant a temes operatius, fiscals i/o laborals. Però no oblidem que Xina és la fàbrica del món i s'ha d'estar allà, i la dificultat es converteix en un repte apassionant, sens dubte. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=47 Mon, 01 Dec 2008 00:00:00 +0100 Un dels lemes que he fet servir en la meva carrera d'advocat, des de molt jove, ha estat una màxima que vaig aprendre del meu President: 'No hi ha cas irresoluble sinó advocat sense imaginació'. No us he de dir que la crisi és, en molts casos, sinònim d'oportunitat i ara és el moment d'analitzar quines són les alternatives que ens dona el sistema jurídic per posar la imaginació i les hores d'estudi al servei de la 'crisi'. I, és que quan les institucions, que són eina fonamental del sistema econòmic actual, fallen; quan les institucions financeres i/o les de garantia han deixat el sistema mancat de seguretat, l'ordenament jurídic, les clàssiques i no tan clàssiques institucions del dret, ens poden ser molt útils per no caure en la maleïda 'inacció per l'anàlisi'. Malauradament la seguretat en les operacions s'ha ressentit de la inactivitat d'aquelles institucions que, des de fa molt temps, reduïen els riscos de les empreses en afrontar-les i la seva absència pot fer que ens plantegem seriosament deixar de fer transaccions econòmiques del tot positives per les nostres empreses perquè el risc a assumir és superior al benefici que anem a buscar. És en aquest punt on hem de recórrer a les alternatives que el sistema jurídic ens aporta: moltes són les alternatives que podem estudiar i que ens permetran minimitzar el risc assumit malgrat no comptem amb la presència de garanties de tercers, fins ara les mes comunes en el tràfic empresarial. Sistemes de protecció del crèdit generat per una transacció entre el proveïdor i el client, garanties sobre l'actiu venut, sobre la pròpia operació que fa el nostre client amb un tercer, participacions conjuntes en la mateixa, compres finançades pel proveïdor amb la garantia del bon fi de la pròpia transacció, i un llarg etcètera de sistemes que, existint en el nostre codi civil, han estat poc utilitzats donat que 'no calien'. Tot això sense oblidar sistemes interns dins de les nostres pròpies companyies que ens permetin flexibilitzar costos i afrontar pressupostos a molt curt termini: Uns que poden fer mes assumible una operació de risc, com per exemple contractes d'obra i servei, altres d'adaptació de la plantilla de treballadors a una situació puntual com els mal-anomenats ERO's temporals. En definitiva, donada la situació dels sistema financer, hem de ser capaços de posar al servei del sistema econòmic i productiu les institucions jurídiques, figures del dret que ens permetran buscar garanties i no haver d'assumir els riscos de les operacions en total solitud. És el moment en què el dret ens ha d'ajudar, l'hem de tenir com aliat i comptar amb la seva experiència i capacitat de ser la traducció reglada de la relacions humanes, entre elles les empresarials i de mercat, apuntant formules jurídiques adients a cada cas. En definitiva es el moment, per nosaltres advocats d'aconseguir que la 'imaginació jurídica' es posi al servei de les empreses i, entre tots, trobem fórmules per continuar endavant. Sílvia Albertí Sòcia Quatrecasas http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=5 Tue, 28 Oct 2008 00:00:00 +0100 Víktor Frankl va sobreviure l'infern d'un camp de concentració nazi durant la segona guerra mundial gràcies al seu coratge. Va passar molta gana, molta fred, molta por, moltes vexacions humanes, i un fort i desesperat sofriment. Privat de tota llibertat i sotmès a tots tipus de vexació va tenir la capacitat de no enfonsar-se, i de sobreviure gràcies a l'única cosa que no li podien prendre: la seva actitud davant els fets. Una actitud heroica, una actitud de fort coratge. Un coratge que no li eliminava ni la por ni el patiment, però que li permetia subsistir. La força del coratge li donava el fet de tenir una causa noble i justa per la qual lluitar, en el seu cas la voluntat de tornar a veure els seus sers més estimats. Una causa per la que valia la pena lluitar i que li va imprimir caràcter suficient per superar la por i el patiment. Ara en temps de crisis és l'hora dels líders amb coratge. A les empreses convé despertar el lideratge de les persones claus per tal de lluitar amb força contra l'adversitat. Estimular més que mai la imaginació i la creativitat per trobar oportunitats de millora o oportunitats de ruptura segons els casos. Tant en una cosa com en l'altra, trobarem les bases per superar les dificultats. Cal coratge per emprendre canvis i cal fer-los, cal coratge per arrastrar els equips i cal fer-ho, cal coratge per preparar el futur i cal fer-ho. És l'hora dels valents. Passarem por, és humà, però amb el coratge col·lectiu la superarem. Units i forts, més que mai. Tenim una causa col·lectiva per la que val la pena lluitar. En la política, Catalunya necessita també líders forts, necessita la unitat del lideratge col·lectiu. Polítics creïbles que sàpiguen estar a l'alçada de les circumstàncies. Catalunya es juga la defensa històrica d'una finançament just i jurídicament legal pel país. Si aquí perdem la dignitat com a poble haurem perdut una generació sencera. Ara és quan posem els fonaments del que volem per Catalunya en el futur. De Madrid ens poden enganyar, si,... i ho fan, però el que és més greu, i que no ho hauríem de permetre, és que ens prenguin el pèl. I malauradament també ho fan. Però això és més greu doncs aquí hi participem nosaltres, els catalans, de forma permissiva i sense cap tipus de reacció. On és la dignitat? On és el coratge dels nostres representants? En l'engany et pots resignar, però en 'la presa de pèl' forçosament hi has de participar de forma activa. Això és molt greu. Diguem prou, alt i fort... amb coratge i amb dignitat. Amb fermesa i amb totes les conseqüències, ... si, amb totes les conseqüències. És temps de crisis, és l'hora dels líders polítics amb coratge. Des de fora tenen el domini, la propietat i la força, però la nostra actitud no la podran dominar mai, aquesta sempre serà lliure. Ens calen líders amb coratge, ens calen líders amb dignitat. La defensa de una causa justa i noble ens ajudarà a superar la por. Jaume Sanabras Conseller Delegat EKM Group Human Capital http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=6 Wed, 01 Oct 2008 00:00:00 +0200 La finalitat d'aquests convenis és la creació d'un nou Grup de Benchmarking anomenat AMG - ESADE Alumni en el que membres de les dues associacions es reuniran per contrastar i intercanviar les seves experiències professionals així com els coneixements de les diverses àrees empresarials a les que pertanyen. Les dues associacions gaudiran d'un espai d'accés privat a la web de Fòrum Carlemany on podran consultar la documentació generada en aquestes reunions. A més el conveni els permet participar en actes organitzats pel Fòrum Carlemany i també en els actes en els que col·labora com el d' Empresa Familiar i Jornada d'Alta Direcció, organitzats anualment per Tribuna de Girona. El conveni també permet la organització d'activitats conjuntes adreçades a les finalitats que tant amb AMG com amb CLUB ESADE Alumni la nostra associació té en comú. El principal objectiu de Fòrum Carlemany és apropar a les noves generacions de directius a la filosofia de compartir les problemàtiques i solucions que tot directiu es troba en el dia a dia, millorant així, el bon desenvolupament de la seva tasca. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=33 Thu, 28 Aug 2008 00:00:00 +0200 Ja en les llunyanes dates de principis dels anys 90 hi havia al Japó, a Tòkio, el Japan Productiviy Center (JPC). Aquesta entitat es dedicava exclusivament al repte, complex i crític, de promoure la millora continuada de la productivitat de les empreses japoneses i de la qualitat de vida dels japonesos, mitjançant els seus tres principis guia: l'expansió dels llocs de treball, la cooperació entre les empreses i els seus empleats, i una correcta distribució dels fruits de la millores de productivitat. Hi ha diversitat d'estudis que demostren que a llarg termini les empreses necessiten millorar contínuament la seva productivitat si volen progressar. De la mateixa forma es mostra que les societats també necessiten fer-ho si desitgen la sostenibilitat dels nivells de vida dels seus ciutadans. La productivitat n'és la clau. Aquesta productivitat es la que permet que les empreses puguin competir en els mercats internacionals, satisfer als clients arreu, i així crear riquesa i poder alhora augmentar el número de llocs de treball i la seva remuneració. Augmentar la productivitat no es fàcil. Requereix esforços continuats per part de les empreses i dels seus empleats, treballant en equip, anant a la recerca del errors o malbarataments i eliminant-ne junts el major número possible que afectin els seus processos. Es tracta d'eliminar les operacions que no afegeixen valor i potenciar, en canvi, les que sí que ho fan. Això es igualment aplicable a totes les administracions públiques i a totes les entitats que, depenent d'elles, donen serveis als ciutadans. Popper sostenia que el coneixement científic es basava en la autocrítica i en la recerca i eliminació del error, però que també calia la crítica constructiva i mútua dels altres; és a dir, el treball en equip. De la mateixa forma podríem aplicar-ho a les millores de productivitat de qualsevol tipus. Malgrat que segueix essent el nostre deure el fet d'evitar els errors o malbarataments que afectin a la productivitat, tot treballant en equip, cal cercar els malbarataments, analitzar-los i estar segur de recordar-los, prenent les mesures necessàries per eliminar-los. Aquesta recerca de la productivitat també fa necessàries inversions continuades en maquinària i tecnologia, en formació, en innovació, i en promoure la participació de totes les persones de la empresa. Alhora requereix d'uns mesurables que realment ens mostrin detalladament fins a quin punt estem millorant-la o no. Si llegim el que es publica en els principals diaris sobre les declaracions dels diversos responsables polítics, diríem que la paraula 'productivitat' no es, sense dubte, de les més utilitzades, ni de bon tros. Si aconseguíssim que les nostres empreses, de tota mena de sectors manufacturers o de serveis, i les nostres administracions públiques, obtinguessin productivitats continuades, portaria a un progrés de les empreses i de la economia, que permetrien uns recursos molt importants en benefici de tots els ciutadans. En aquesta lluita per la productivitat cal la participació de les empreses i dels seus empleats, però també de les administracions. Seria clau definir, mesurar i certificar de forma clara i transparent els ratis de productivitat que s'assoleixen i alhora incentivar [tal com es fa en els programes de I+D+i] a les empreses, que tot augmentant o mantenint els llocs de treball, millorin la seva productivitat. Donada la importància de la productivitat, tal com es feia i es continua fent al Japó, no seria bo dotar-nos d'una Entitat, d'una Agència que es preocupés de mesurar, promoure i incentivar la productivitat a tots als nivells? Joaquim Lleal i Masgrau Director General - DYTSA http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=48 Fri, 01 Aug 2008 00:00:00 +0200 Vull dedicar un parell de minuts a destacar la importància de la professionalització de les empreses en general i, en particular, de les empreses d'arrel familiar que, no oblidem, superen el 65% de totes les existents. Entenc que és professional qui reuneix objectivament les habilitats i capacitats necessàries per desenvolupar de forma òptima la seva funció a l'empresa. Donat que estem en un entorn a on conviuen empreses familiars i empreses no familiars, es fa necessari analitzar quins avantatges té cada una d'aquestes modalitats per tal que ens quedem, si és possible, amb allò bo de cadascuna. Es diu que un dels grans avantatges de l'empresa no familiar és que, salvant algunes excepcions, està més professionalitzada, millor organitzada i que les decisions es prenen d'acord amb uns criteris objectius. Per contra, l'empresa familiar sol tenir la mala fama que les decisions són més subjectives i responen a altres criteris. Fins i tot, de vegades, hi ha decisions molt importants, claus pel futur de l'empresa, que no s'afronten perquè els propis membres de la família o gestors tenen algun condicionant massa profund. En canvi el gran avantatge de l'empresa familiar és la rapidesa i agilitat en la presa de decisions, donat que qui les pren està més pròxim a la voluntat social. Per tant, hem de procurar disposar d'empreses ràpides i àgils, però també ben organitzades i professionalitzades, components tots ells que entenc són imprescindibles per assegurar el futur de tota empresa. Donat l'actual moment econòmic de crisi, crec que s'ha d'aprofitar l'ocasió per fer el que alguna escola de negocis anomena com STAR (Stop, Think and Act -and Review, when possible-): parar per reflexionar i replantejar determinades qüestions estructurals relacionades tant amb la família com amb l'empresa; i prendre aquelles decisions que tenim pendents, que són difícils i ens fan mandra, per fer un pas més cap a la professionalització de l'empresa. Mª del Mar Nogareda Laboratorios Hipra http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=31 Fri, 04 Jul 2008 00:00:00 +0200 Des de Fòrum Carlemany s'han posat en marxa dos nous Grups de Benchmarking: el Grup Àrea d'Administració i Finances i el Grup Àrea Comercial. Aquests dos nous grup se sumen als ja existents, els Grups de Gestió de Persones, Logística, Compres, Tecnologia i Innovació, Fòrum Vallès i Alta Direcció. El Grup Àrea d'Administració i Finances està dirigit a responsables de l'àrea Econòmica de l'empresa, persones que ocupin càrrecs directius tant dins l'àrea d'administració com la de finances, o a les dues a la vegada, en un marc obert de diàleg compartit. El Grup Financer neix gràcies a les propostes de millores en capitalització de circulant, en cobertures de risc tant d'actiu fix com circulant, en polítiques de negociació bancària, en oportunitats d'obtenció de recursos a través de les administracions públiques, en fórmules de cobro o pagament, en eines de control informàtic, en processos d' auditories tant externes com internes, en càlculs, controls i penalitzacions de controls pressupostaris, en contabilitzacions de costos, en eines de lideratge d'equips, en organitzacions d'estructures de filials a l'estranger... El Grup Àrea Comercial neix amb la inquietud de compartir experiències dins l'àmbit Comercial en base als coneixements de cadascuna de les empreses participants. Per tant, es pretén que les diferents experiències i problemàtiques diàries permetin poder ampliar els coneixements dels altres o simplement tenir un altre punt de vista des d'una altra situació i realitat. Tanmateix, és molt interessant la possibilitat de poder endinsar en l'evolució de les necessitats dels clients o usuaris finals i en valorar quin grau d'adaptació es tenen als canvis constants en el mercat. Les reunions trimestrals d'aquest grup es subdividiran en 3 parts : > Exposició d'una temàtica > Debat obert sobre la mateixa > Intercanvi d'experiències i possibles tendències http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=30 Tue, 03 Jun 2008 00:00:00 +0200 QUÈ VOLS DIR? 'Què vols dir?' Aquesta és la resposta que normalment dóna l'empresari a la pregunta de si sap què val la seva empresa. No deixa de ser curiós que l'element del patrimoni de l'empresari més desconegut quant al seu valor sigui el de la seva pròpia empresa. Davant del coneixement, pràcticament on-line, que es té del valor de les accions posseïdes en Borsa o del valor per metre quadrat de l'habitatge, apareix una nebulosa quan es planteja quin és el valor de l'empresa pròpia. PARAULOTES! Això és el que diu un empresari de l'Empordà quan, parlant de valoració d'empreses, sent les expressions 'EBITDA', 'Cash flow', 'PER' i similars. Davant aquesta demanda de claredat i fugint de vocables desconeguts podem posar aquell exemple tan clar de la vaca lletera: Fent un símil entre una empresa i una vaca lletera, el valor de la vaca (empresa) vindrà donat pel valor de tots els litres de llet (beneficis) que generi la vaca (empresa) en tota la seva existència. El valor de la vaca quan deixi de donar llet, passarà a ser únicament el valor dels quilos de carn que se'n pot treure (el valor de l'empresa quan deixa de generar beneficis no deixa de ser res més que el valor residual generat per la diferència entre els seus actius i passius). És a dir, el valor de l'empresa vindrà donat per la capacitat de generar fluxos de fons (beneficis líquids) en el futur. Aquest és el valor vertader de l'empresa (a part d'aquest valor pot haver-hi l'existència dins de l'actiu de l'empresa de béns immobiliaris amb plusvàlues latents, però aquesta és una altra història que, per cert, no està tant de moda actualment, i ha de ser tractada a part). ALLÒ DE L'EBITDA x TANTES VEGADES' És habitual i diari, sentir expressions del tipus 's'ha valorat l'empresa en tantes vegades l'EBITDA' o 'les empreses és valoren per l'EBITDA'. Doncs bé, això per anar a fer el cafè i poder fer petar la xerrada està bé, però és francament inexacte, ja que aquest EBITDA (resultat d'explotació, en català gironí) pot o no pot acostar-se al flux d'efectiu que genera un negoci, ja que dues empreses amb el mateix EBITDA poden tenir valors substancialment diferents en funció dels seus períodes de cobrament, pagament i rotació d'estocs (un menor període de cobrament, un major període de pagament i una menor rotació d'estocs representen un major valor de l'empresa). I PER A QUÈ SERVEIX SABER EL VALOR DE LA PRÒPIA EMPRESA? Per diverses coses: 1.Per saber-lo, per conèixer-lo (no en va és el principal actiu posseït per la majoria d'empresaris). 2.Per tenir clar quina part del patrimoni de l'empresari està subjecte a risc empresarial. 3.Per tenir clars els valors en cas de plantejar la successió hereditària. 4.Per tenir un bon punt de partida a l'hora de buscar un preu de transacció en cas que algú ens la vulgui comprar (que no deixa de ser sempre una possibilitat). FINALMENT, VALOR ÉS PREU? Està molt bé valorar l'empresa, aplicar la metodologia del descompte de fluxos de fons i tot això, però si es presenta el cas i es planteja la venda de l'empresa no hem d'oblidar que hi ha d'haver algú disposat a pagar aquest valor. Ja que tal com diuen els castellans: 'solo el necio confunde valor con precio!' Enric Paredes Baulida Assessoria Paredes, S.L http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=29 Tue, 06 May 2008 00:00:00 +0200 Des del passat 1 de gener de 2008, les empreses tenen la obligació d'aplicar el Nou Pla General Comptable (NPGC), sense perjudici d'aquelles que puguin aplicar el Pla General Comptable de Petites i Mitjanes empreses. Una de les conseqüències immediates de l'aplicació del NPGC és que les empreses, a part d'adaptar la numeració i la denominació dels comptes, hauran d'apliclar una sèrie d'ajustaments en el balanç d'obertura prou transcendents i que van des de reconèixer actius o passius que fins ara eren extracomptables, donar de baixa actius i passius que hi figuraven en el blanç de les companyies a reclassificar i revaloritzar actius i passius d'acord amb els nous criteris. Els mencionats ajustaments s'han de realitzar, llevat determinades excepcions, contra una partida de reserves, amb anterioritat a l'assentament d'obertura i s'hauran d'incloure en un apartat específic, denominat Aspectes derivats de la transició al Pla General de Comptabilitat, de la memòria de comptes anuals de l'any 2008. Tot això no només té implicacions comptables si no que té un efecte directe i molt rellevant en el marc de l'Impost sobre Societats (IS), que, com se sap, parteix en gran mesura de la normativa comptable. El legislador, conscient d'això, manifesta la seva 'bona' intenció de que l'adaptació al NPGC afecti el menys possible a la quantia de la base imposable; buscant la seva 'neutralitat'. No obstant, les fórmules per aconseguir-ho són del tot enrevessades, interpretables i els ajustaments a realitzar poden tenir, en la majoria dels casos, plens i importants efectes fiscals. Una de las primeres conseqüències visibles de l'anterior 'despropòsit' és que ja el proper dia 20 d'abril s'ha d'efectuar el primer pagament fraccionat que, si és calculat segons la modalitat 'base correguda', es parteix del benefici obtingut en els primers tres, nou i onze mesos de l'any. Aquest benefici ja s'ha de determinar conforme les noves normes del NPGC. Mencionar que aquesta modalitat és obligatòria per las empreses qualificades com a 'grans empreses' (volum de facturació superior als 6.010.121,04 € durant els 12 mesos anteriors) i optativa per moltes altres. Conscients d'aquest perjudici o dificultat afegida, el Ministeri d'Economia i Finances ha emès una nota de premsa, en data 28 de març de 2008, mitjançant la qual comunica que el Govern aprovarà un Reial Decret Llei per tal de facilitar el compliment de les obligacions fiscals relatives al pagament fraccionat de l'Impost sobre Societats (entre d'altres també afectats). Aquest Reial Decret Llei, que es preveu que s'aprovi el pròxim dia 18 d'abril, té previst ampliar el termini per efectuar el primer pagament fraccionat fins el 5 de maig. Aquesta ampliació només es preveu per la presentació dels Models 202, 218, 222 i/o 130 (no pel Model 131 per empresaris i professionals que tributin segons mòduls). En cas que es desitgi domiciliar el pagament, es podrà fer fins el 28 d'abril però en tot cas el càrrec en compte serà el 5 de maig, inclòs el supòsit en què ja s'hagués presentat el pagament fraccionat abans de l'aprovació del Reial Decret Llei. Per altre banda, amb independència de la modalitat de pagament fraccionat que s'hagués d'aplicar durant el 2008, el Reial Decret Llei permet que es pugui optar per calcular el pagament fraccionat entre dues alternatives. La primera seria calcular el pagament fraccionat conforme la modalitat de quota. Aquest sistema podria ser interessant per aquelles empreses que encara no haguessin pogut adaptar-se i aplicar el NPGC ja que efectuarien el pagament del primer pagament de l'Impost sobre Societats en funció de la quota de l'Impost sobre Societats de l'exercici anterior vençut. La segona alternativa consistiria en determinar el primer pagament de l'Impost sobre Societats 2008 segons la modalitat base, és a dir, a partir de la base imposable dels primers tres, nou o onze mesos de l'any 2008 amb l'excepció de no haver d'incloure en el mencionat càlcul els efectes dels ajustaments derivats de la primera aplicació del NPGC. Per tal d'exercitar qualsevol de les dues alternatives no serà necessari presentar cap comunicació ni revocar o modificar les opcions que prèviament s'haguessin pogut exercitar sinó que serà suficient la simple presentació del model d'autoliquidació del pagament fraccionat. Esperem que aquesta mesura faciliti el compliment del primer pagament a compte de l'Impost sobre Societats 2008 i que el fet de poder escollir la modalitat de pagament conforme l'alternativa que els resulti més idònia permeti evitar un augment de la despesa fiscal. Sílvia Albertí Sòcia de CUATRECASAS http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=28 Fri, 04 Apr 2008 00:00:00 +0200 Els canvis són realment imprevisibles i és important la nostra facilitat a l'adaptació per treure'n oportunitats.Paraules fàcils de dir al mateix temps de difícil realització.Anem per parts. 1.- CICLE ECONÒMIC PROPER COMPLICAT.Si mirem el comportament del PIB ( creació de riquesa) i el comparem amb el IPC ( preus de consum) veiem que aquest últim superarà el primer. Mala perspectiva.Els preus de les primeres matèries, com metalls i petroli, han doblat en quatre anys i no paren de créixer, ni pararan de fer-ho. A més a més s'ha disparat el preu de les soft materials com, blat, soja etc. Ho fan amb índex que multipliquen preus i que comporten un encariment de tota la cistella de compra. El cost del habitatge ja no en parlem, pregunteu a els joves i a els pares. Els salaris per a la majoria dels mortals estan estancats i són baixos en referència a la Europa veïna. 2.- NEGRA VISIÓ EMPRESARIAL.L'empresa està afectada per els anterior moviments, tant pel que afecta al seu personal com per a les variacions en el mercat de proximitat. Considerem addicionalment factors de competitivitat, com ara el baix valor del dòlar i un finançament difícil. Tenim una implantació de I+D baixa i universitats que investiguen i no s'interessen per patentar tecnologies d'efecte industrial. Tal i com s'anuncia a alguna enquesta empresarial “a llarg termini pitjor opinió”.3.- ARA VE EL MERCAT “LOW COST”.Aquesta tendència que minva fortament el poder adquisitiu en els mercats de les zones desenvolupades ha fet disminuir i quasi desaparèixer el clàssic “middle market” i aleshores augmentar considerablement el mercat de descompte. Però el mercat de les zones desenvolupades pertany a clients d'alt nivell cultural i d'exigència contrastada. Coneixedora de productes i de les tècniques de cerca que faran mesurar meticulosament la majoria de les seves decisions de compra. Deixant a part alguns petits “luxes” i alguna “galanteria” personal i de segur temes de salut, no cal pensar que fàcilment compraran sense pensar-s'ho dos vegades. Estem davant d'un mercat que no en te prou amb el pagar per valor afegit sinó que paga pel “ valor descomptat” fins al que realment necessita i no més. El mercat ha acceptat projectes com Ryanair, Ikea, Mercadona, Dia, Zara, els nous ejecutive-jet i cotxes low cost, etc. Clara tendència a productes i serveis de qualitat i de marcada reducció de cost en els elements suplementaris no bàsics, es el “low cost”. Res a veure amb el “low price” o producte barato. La tendència LOW COST que s'inicia en el mercat de consum arrossegarà tota la cadena de valor deixant la seva “empremta” en multitud d'empreses. 4.- “LOW COST” MANAGEMENT. ADAPTAR-SE.Comentar que de segur caldrà accelerar alguns posicionaments que marquen la tendència que estem exposant. Imaginem-nos alguns, primerament una alta qualitat en direcció ja que serà necessari la creativitat i complicitat dels equips humans. Ha de veure en claredat les implicacions de la globalització en el seu negoci. Una decidida aposta TIC per gestionar la dispersa informació i digitalitzar el més possible el producte per la seva costumització i aproximació al client. Innovar com part inherent en el treball diari i alta capacitat de relació en els entorns tant per recolzament com per conèixer necessitats ben especifiques. Constant aportació tecnològica per diferenciar-se dels “commoditis” low price, tot i no podrem “cobrar” el plus d'oportunitat ja que donaríem entrada ràpida de competidors. Estarem d'acord que venen temps interessants i a més a més cada entitat tindrà d'anar quadrant aquestes dimensions de manera personalitzada ja que no hi ha una sola fixa i solució. Caldrà que moguem constantment el maleït cub de Rubik per ajustar-se. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=27 Tue, 04 Mar 2008 00:00:00 +0100 L'any 2000 va “explotar una bombolla tecnològica”. Era normal que es valoressin empreses a dues-centes vegades la seva xifra de facturació? era normal pagar fortunes per empreses que no generaven cap benefici?. Va ser una crisi? Aquests darrers anys hem vist augmentar el preu d'edificacions de forma desorbitada, posar-se pels núvols els preus dels terrenys; construir edificis complerts que quedaven desocupats. Hem vist una política d'inversió en “pedres” basada en una política d'hipoteques que ningú entenia. I ara, que tenim?, una crisi o un reajustament d'alguns sectors “inflats”? Sentint els experts, queda clar que entrem en un cicle, on veurem posar-se al seu lloc algunes grans magnituds econòmiques, però del cert, ningú sap exactament que passarà. Una situació així, te una part de causes reals, però té quasi el mateix pes el factor psicològic. Soc del parer que la gravetat del que passarà (excepte en alguns sectors concrets) dependrà d'un factor clau: “la confiança”. Que ens quedem en un reajustament o entrem en una crisis profunda, dependrà de les decisions que prenguin els consumidors, agents i empreses. Qui ens pot ajudar a no perdre la confiança?. Soc molt poc optimista amb la classe política del nostre país ni amb la de l'estat, però veig un punt positiu: tenim eleccions generals molt aviat. En termes econòmics (en termes de catalanitat no diria el mateix), és igual de quin color sigui el proper govern central (sempre que no tingui majoria absoluta), és important que actuï ràpid, amb accions que donin confiança i sobretot començant per transparència i credibilitat. Pocs governants tenen un horitzó més enllà de quatre anys, i per tant, ara amb una legislatura complerta pel davant, podríem esperar que facin el que toca, sense pensar si és o no popular, en termes de vots. A Catalunya, seguim amb un greu problema de lideratge i de visió de país, amb excessius egoismes i partidismes. Tot i això, el canvi més important d'aquest nou mil•lenni ha estat l'acceleració del quars (oscil•lador amb que mesurem el temps), tot passa molt més ràpid, per tant cal actuar amb celeritat, perquè tot succeeix a major velocitat, tant lo bo com lo dolent. Moltes empreses catalanes, no paren mai de fer-se preguntes, de qüestionar-s'ho tot, de reinventar-se constantment, i sabran aprofitar aquest període per sortir més fortes i millorades. De la mateixa forma que el reajustament del any 2000 va servir perquè les empreses tecnològiques que van continuar, sortissin reforçades (actualment algunes de les millors, a nivell mundial, són fruit d'aquell moment) ara pot passar alguna cosa similar. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=26 Mon, 04 Feb 2008 00:00:00 +0100 Tot va començar poc abans de l'estiu passat. Les notícies de que la bombolla immobiliària tocava al seu fi es multiplicaven i finalment així ha estat. Malgrat les dades oficials de descens a l'activitat son relativament discretes, degut a que avui encara s'escripturen transaccions efectuades molt abans. Les dades reals son catastròfiques. Com sempre ha estat la banca la que ha provocat la crisis del sector. No tan per haver tancat la aixeta finalment, si no per haver-la obert de forma desmesurada, incontrolada, irresponsable i frívola. Una vegada més la banca ens ha donat un paraigües quan feia sol i ens l'ha tret justament quan plovia. No vull pas amagar amb tot això la part de responsabilitat que hi tenen tots els altres actors del sector: promotors, constructors, agents immobiliaris, intermediaris, especuladors, inversors, propietaris de terrenys, etc. Novament serà el lliure mercat qui posarà les coses al seu lloc. Ara, a començaments d'any, els mitjans de comunicació no paren de bombardejar-nos amb notícies de la crisis general que vindrà. Malgrat la campanya de Nadal ha anat molt millor del que s'esperava i el primer dia de rebaixes s'ha venut més que en tota la campanya del any passat, no paren de parlar de crisis. Es cert que hi ha moltes famílies endeutades, però és igual de cert que ni han moltes més amb economies perfectament sanejades. Es cert que hi ha sectors industrials en decadència, però és igual de cert que hi ha sectors en creixement. Inclús sectors donats per morts com el tèxtil estan trobant noves vies de negoci i desenvolupament. La premsa hauria de ser més conscient de que el grau de confiança de la gent és molt més important del que sembla a l'hora de abordar inversions i estan fent més mal del que es pensen. Aliens a tot el que hem comentat estan els polítics. Immersos en les properes eleccions no volen ni sentir parlar de crisis, sobretot els que estan al poder, no fos cas que se'ls hi pogués atribuir alguna responsabilitat. O pot ser perquè totes aquelles inversions que diuen que faran saben que no les podran pagar si l'economia no funciona. Ells diuen: invertirem tants diners aquí, tants allà, però no diuen que els únics ingressos que tenen, els únics excepte subvencions dels fondos estructurals europeus, que venen com el manà caigut del cel, son els que provenen dels impostos i tributs que paguen les empreses, ja siguin individuals o societats, i els seus treballadors, ( que pagaran mentre les empreses funcionin, ja que si no els pagarem a ells allò que havien avançat). Les administracions no tenen més ingressos que aquests, malgrat a vegades sembla que no ho vulguin veure. Actualment s'ha posat de moda parlar sovint de la responsabilitat social corporativa de les empreses. Es normal, en temps de vaques grasses, quan les empreses guanyen diners, i amb els impostos que paguen a les administracions aquestes es financen sobradament, la societat demana a les empreses que contribueixin de manera explícita a la millora i desenvolupament de la mateixa. està bé, res a dir. Algunes empreses s'hi apunten per que els seus dirigents realment hi creuen, altres simplement per millorar la seva imatge davant la societat. Però no hauríem d'oblidar que si l'economia realment entra en una fase de crisis, la verdadera responsabilitat social corporativa serà mantenir els llocs de treball i intentar que els seus col•laboradors puguin fer front als compromisos que tenen adquirits. I això només ho aconseguirem amb unes empreses dirigides per persones competents i administracions amb polítiques clares, explicant be cap on volem anar, dintre d'un marc econòmic ambiciós, respectuós amb el medi ambient, no manipulat per minories i amb amplitud de mires, que no estigui pendent solsament dels resultats a curt termini, si no dels beneficis al llarg del temps. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=25 Tue, 08 Jan 2008 00:00:00 +0100 Quan es porten molts anys d'experiència viscuts dia a dia en el món empresarial, sol tenir-se una visió clara i prou objectiva per poder valorar en el transcurs d'aquests anys com ha estat el desenvolupament personal i també del grup professional que a tots els nivells han col·laborat al llarg del temps.En definitiva, equips humans que han fet possible tirar endavant els diferents projectes.Per això em permeto fer-vos aquesta reflexió sobre la qualitat humana i la seva importància a la gestió i que, sense cap mena de dubte, ha d'acompanyar qualsevol projecte, bé empresarial, com també de caire personal.Ja fa uns quants anys, - més de 15 – vaig assistir a una ponència a Barcelona del Sr. Claus Moller, CEO de TMI (Time Manager International) i aquest senyor afirmava que “la qualitat personal és la base de totes les qualitats “. Ell deia que “ la qualitat crea autoestima i l'autoestima és la base de la qualitat”També afirmava que “la qualitat no es mesura, és subjectiva i per tant és difícil determinar el nivell de qualitat”.Però aquesta subjectivitat, aquest nivell ens el mesuren els altres, les persones del nostre entorn, les persones amb les quals ens relacionem.Recordo una jornada de l'Empresa Familiar a Peralada, parlant de qualitat, el Sr. Jaume Casademont (q.e.r) la definia com: “qualitat és el que el client diu que és qualitat”. Quina definició tant simple, tant evident, però per això tant important. Si ens ho apliquem, podríem dir: “la meva qualitat humana és la que els altres diuen que és una persona de qualitat”.Estem en un món molt avançat, per una banda les TIC ens ho fan més fàcil tot, comunicacions, dades comptables i productives, estadístiques, és a dir, qualsevol tipus d'informació que necessitem a nivell empresarial i personal. Per l'altra, els mitjans de transport ens porten en qüestió d'hores a qualsevol part del planeta, a nosaltres i a les mercaderies que comprem o venem. Cada dia podem produir més i amb més qualitat, les noves tecnologies ens ho permeten, fan possible el control de la gestió de tota la organització, la millora continua i la minimització de la No qualitat. Al mateix temps, ens porten més seguretat. Aleshores podríem dir que la majoria de les vegades – no sempre, evidentment- els resultats a les nostres empreses venen donats per la qualitat personal.És a dir, som les persones que fem la diferència. En definitiva som persones que tractem amb altres persones. Així també ens diu el Sr. Josep Chias, gran coneixedor i professor de marketing, en el seu llibre “El mercado son personas”.Dit això, resulta preocupant en el nostre entorn, a Catalunya, les dades del baix nivell d'educació, aquests nens i nenes d'avui seran els homes i dones del demà que agafaran el relleu. Aleshores, cal fer un esforç important per canviar això, cal un esforç a nivell familiar en primer lloc, desprès a la escola i, finalment, a les empreses, al món del treball.Per tant, cal que cadascú assumeixi la seva responsabilitat per fer l'esforç que ens cal, pel bé de tots.Des de l'àmbit empresarial, la cultura de l'empresa i la Direcció, en primer lloc, han de prioritzar la qualitat personal a tots els nivells. Sobretot a nivell directiu, que com a màxim responsables han de predicar amb l'exemple i vetllar per crear programes de formació d'ajuda de millora de la qualitat personal de tots els col·laboradors, tracte educat, molta comunicació interna, formació i vetllar per les bones condicions laborals i salarials.La qualitat de les persones, serà la qualitat de l'empresa, serà la qualitat dels seus productes i serveis. Serà la diferencia competitiva. Serà rendible!Per un moment, ens podem preguntar: quin és el meu estàndard de qualitat personal?Analitzem –reflexionem- sobre la nostra actuació personal envers els altres i envers l'empresa: Grau de compromís, de respecte, de tolerància, d'esforç, de col·laboració i podem treure les nostres pròpies conclusions del nostre ESTANDARD DE QUALITAT PERSONAL. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=23 Mon, 03 Dec 2007 00:00:00 +0100 El grups empresarials, abans d'acabar l'any han de fer una tasca d'anàlisi de l'oportunitat d'estalvi financer - fiscal que ens aporta el nou règim de l'IVA consolidat.I és que amb motiu de l'aprovació de la recent Llei 36/2006 de mesures per a la prevenció del frau fiscal s'ha establert que a partir de l´1 de gener de 2008 els anomenats “grups d'empreses” podran acollir-se al règim fiscal especial de la consolidació fiscal de l'IVA.A grans trets, el grup de consolidació fiscal de l'IVA estarà format per una Societat dominant i la resta de societats dominades i es caracteritzarà per:- El règim fiscal especial de consolidació s'aplicarà només a Societats o establiments permanents no a persones físiques encara que tinguin la consideració d'empresaris a efectes d'aquest impost.- Estarà format per una Societat dominant que tindrà una participació mínima directe o indirecte del 50% en el capital del resta de Societats dominades que el formen.- Aquesta participació del 50% s'ha de mantenir durant tot l'any natural.- Cadascuna de les societats del Grup, mitjançant els seus òrgans d'administració, acordaran lliurement l'aplicació del règim. La Llei ha previst dos nivells de consolidació fiscal, podent-se optar per qualsevol dels dos, el bàsic i l'avançat. Essencialment, i a la modalitat bàsica, el règim que és completament voluntari si bé amb un període mínim de tres anys un cop s'hagi optat o renunciat al mateix, consisteix, al igual que per a la consolidació fiscal a l'impost sobre Societats, en tractar als grups de societats com si fossin una única persona, és a dir com un únic subjecte passiu. Per exemple, si a l'Impost sobre Societats el règim de consolidació fiscal permet a la Societat dominant tributar per la suma de las bases imposables (resultats) de totes les societats del grup permetent entre altres avantatges la compensació a la mateixa declaració dels beneficis d'algunes societats del grup amb les pèrdues que generen d'altres, el règim de consolidació fiscal especial previst a la Llei de l'IVA permetrà en la mateixa declaració que les entitats d'un mateix grup puguin de manera automàtica ingressar, compensar o sol·licitar la devolució del saldo d'IVA resultant de sumar els saldos de cadascuna de les declaracions de les entitats incloses al Grup. D'aquesta forma s'evita que unes Societats del Grup hagin d'ingressar els saldos quan a altres Societats del mateix Grup els hi surt a compensar o a tornar. Per tant, el nou règim té com principals novetats:- La possibilitat de compensar aquests saldos entre les diferents societats del grup.- La rapidesa, ja que aquesta compensació de saldos intragrup es faria automàticament amb caràcter mensual a la mateixa liquidació en què s'hagin produït les operacions, sense la necessitat de tenir que esperar a devolucions mensuals previstes, per exemple, al règim d'exportadors i ampliant el benefici a les Societats que conformen el Grup, per tant l'avantatge financera és clara.En relació al nivell avançat hem de dir que aniria una mica mes enllà al permetre eliminar l'IVA d'aquelles operacions generades dintre del grup, és a dir, compravendes entre les societats del grup, i només tenir-se en compte l'impost quan aquestes operacions es manifestin davant de tercers, és a dir, per exemple, quan aquestes compravendes efectuades dintre del grup acabin en una compravenda amb un tercer. Ara bé, donat que per l'aplicació d'aquest nivell farà falta un sistema d'informació analítica aquest quedarà limitat a aquelles Societats que disposin d'un sistema de comptabilitat analítica sofisticat. Per tant, sense entrar en les particularitats dels grups d'empreses amb operacions intragrup als efectes de l'aplicació del nivell avançat, el cert és que el nivell bàsic ja és suficientment atractiu com per justificar un mínim estudi que tingui per objecte analitzar si val la pena acollir-se al mateix així com comprovar que es donen els requisits que estableix la Llei per poder gaudir-lo. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=24 Mon, 03 Dec 2007 00:00:00 +0100 M'ha de cobrar la meva societat matriu per l'ús de la marca i la seva imatge corporativa? Li puc cobrar un preu raonable per serveis a la meva filial? Quant he de pagar per la mercaderia que li compro a una empresa del meu propi grup? La resposta abans del 30 de novembre de 2006 i després hauria de ser la mateixa: les operacions entre empreses del mateix grup han de valorar-se a un preu igual a aquell que haurien acordat persones o entitats independents en condicions de lliure competència. No obstant, la mecànica se'ns complicarà molt pels exercicis iniciats a partir d'1 de desembre de 2006. En efecte, la Llei de mesures per a la prevenció del frau fiscal (Llei 36/2006), reforma substancialment el règim de valoració de les operacions entre empreses vinculades i sobre tot, complica les obligacions formals, establint greus conseqüències per incompliment de les mateixes. I és que la llei, per tal d'adaptar la normativa espanyola de preus de transferència a les directrius de l'OCDE i del Fur Europeu sobre Preus de Transferència, estableix tres grans novetats: la valoració de mercat com a obligació del contribuent; les obligacions de documentació; i el nou règim sancionador. Amb la redacció anterior, la norma únicament oferia a l'administració la potestat de valorar pel seu valor normal de mercat les operacions efectuades entre empreses o persones vinculades. L'obligació no era de les empreses sinó una facultat de l'administració només en aquells casos en que la pròpia Administració pogués provar que la pràctica realitzada per les empreses provocava una situació de menor tributació o perjudici per la pròpia administració. Amb la nova llei, la valoració a mercat deixa de ser una facultat de l'administració per passar a convertir-se en una obligació per les empreses, sorgint, com a conseqüència del incompliment d'aquesta nova obligació per elles tot un catàleg de noves infraccions i sancions tributàries. I donat que per sancionar s'ha d'obligar a quelcom tangible el que fa la Llei és establir expressament l'obligació de les empreses de confeccionar i conservar documentació específica que justifiqui la política de preus entre les empreses del mateix grup. En el moment què s'està redactant aquest article, està a punt de ser publicat el Reial Decret de desenvolupament de la Llei de mesures de prevenció del frau fiscal, en el qual s'especifiquen, entre altres extrems, les obligacions de documentació, molt similars a les establertes per la OCDE i el Fur Europeu. Obligacions que esdevindran un munt de documentació justificativa dels preus entre companyies del grup i la seva adequació als preus que acordarien parts independents en el mercat. (Documentació amb noms tant extraordinaris com “masterfile” i “countryfile”). Per últim, com dèiem, s'aprovarà un nou règim sancionador amb dues grans branques d'infraccions: L'incompliment de les obligacions d'informació (entre 1.500 euros per dada i 15.000 euros per conjunt de dades omès, inexacte o fals); i l'incompliment de les obligacions d'informació amb correcció valorativa (que el valor de mercat que se'n derivi de la documentació no sigui el declarat a l'Impost sobre Societats). En aquest últim cas la sanció podria ascendir al 15% de la correcció valorativa, és a dir sobre el total del facturat entre les societat del grup involucrades!. Com a conclusió i resposta al títol de l'article: S'ha acabat la llibertat de preus entre empreses del grup? No, la norma no pretén prohibir la política de preus entre empreses del mateix grup. No obstant, aquesta llibertat no existeix des del punt de vista fiscal ja que per evitar riscos innecessaris a nivell sancionador, s'ha de documentar convenientment la justificació del valor de mercat de les operacions entre empreses del grup i declarar i tributar en conseqüència. Es a dir, en cas de que sigui necessari, efectuar el corresponent ajust al nostre impost. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=22 Wed, 31 Oct 2007 00:00:00 +0100 29 de juliol de 2006, Atlàntic Nord, 40.000 peus d'altitud i deixant a les meves espatlles el 'gran caos' de l'aeroport de El Prat...a les meves mans i absort en la lectura, la darrera obra de Kenichi Ohmae, 'EL PRÓXIMO ESCENARIO GLOBAL' (Ed. Granica) El llegendari estrateg dels negocis Kenichi Ohmae, que ja per l'any 1990 va predir el sorgiment i l'èxit de la Globalització i en va encunyar aquesta paraula, em desgranava davant dels meus ulls unes reflexions que em tenien totalment astorat...el seu concepte de Regió-Estat aplicat en un món sense fronteres i que ha esperonat a àrees tant diferents com la regió de Dalian (Xina), Irlanda o Finlàndia als índexs més alts de creixement i competitivitat, em contrastaven als obsolets, però malauradament encara vigents, models existents en un bon nombre de països...entre aquests el nostre. La lectura em feia preguntar a mi mateix el perquè Catalunya, ha pogut passar en 17 anys d'ésser una florent regió econòmica europea, una zona pròspera on s'afavoria l'activitat econòmica, la competitivitat i el creixement a convertir-se en un àrea asfixiada, en un entorn aspre on, fent un símil amb la 'botànica' el test ens ha quedat petit i no ens queden recursos per florir ni espai per créixer D'aquesta reflexió profunda, en la soledat del vol transoceànic, vaig intentar albirar el què han fet bé aquestes Regió-Estat perquè Ohmae els presenti com el nou paradigma del creixement i la competitivitat i, per contra, què pot haver passat a casa nostra per arribar a la situació actual de paràlisi estructural, pèrdua de competitivitat i minva de les opcions de creixement. Avui, passats ja uns mesos d'aquelles primeres reflexions, m'he decidit a compartir-les amb tothom qui les vulgui escoltar... La primera 'caos causa' que em va venir al cap en aquells primers moments de reflexió va estar la situació de creixement i liquiditat gratuïta viscuda durant el darrer quinquenni a casa nostra, i que ha degenerat en una especulació immobiliària sense precedents, inflant artificialment el cost del sòl (residencial i industrial) i minvant-ne de forma preocupant la seva disponibilitat. Aquest fet ha portat a l'enriquiment d'uns pocs i a l'empobriment de molts, amb la conseqüent pressió desmesurada sobre els costos salarials i escassetat de persones pel processos de creixement, realimentant així, cada vegada més, un perillós Cercle Viciós d'inflació i pèrdua galopant de la competitivitat. La segona 'caos causa' que se'm va ocórrer va estar la formació deficient i la manca, a tots els nivells, de talent '1st Class' (d'operaris, professionals, directius, polítics,...), talent per altra part imprescindible per afavorir els processos de competitivitat, globalització i creixement que necessitem. En aquests moments ens trobem davant una manca de productivitat i qualitat del talent que podria impedir aprofitar les nombroses oportunitats que se'ns presenten i que alhora podria derivar en una veritable guerra per les persones excel·lents entre les Companyies del nostre País, i ja se sap...en les guerres 'tothom hi acaba perdent'. Íntimament lligat amb l'anterior concepte em venia a la ment la situació de 'vida fàcil', comoditat, manca de repte i compromís de molts dels nostres joves per endegar i/o continuar projectes empresarials, i també d'altres índoles, sobretot si es compara amb la mitjana d'altres països on la il·lusió per prosperar i/o la necessitat per viure dignament han fet despertar la capacitat emprenedora de les noves generacions. Si a tot aquest seguit de 'caos causae' hi afegíem, una flexibilitat laboral precària que enlloc d'impulsar l'excel·lència de les persones n'afavoreix la seva mediocritat, una excessiva regulació i intervencionisme de l'Estat i de les Institucions davant de qualsevol iniciativa emprenedora (incipient i/o consolidada) i unes càrregues fiscals desmesurades per unitat de treball, acabem de posar la 'cirereta' a tot aquest pastís de despropòsits i entrebancs... La pobra situació de les infrastructures a Catalunya (elèctriques, viàries, ferroviàries, portuàries, aeroportuàries i telemàtiques) experimentada sobre les meves 'pròpies carns' unes poques hores abans, se'm presentava com un missatge recurrent que no mereixia cap mena de comentari addicional. El vol arribava al seu zenit i, davant meu, un paper guixat on es podien entreveure algunes de les possibles 'caos causae' d'una situació poc favorable pel nostre País i pel nostre futur, i em preguntava ...què hi podríem fer nosaltres? Quines mesures s'haurien de prendre a Catalunya, a tots els nivells (a nivell de les persones, de les empreses, dels líders, dels governs,...) perquè Kenichi Ohmae ens retornés el prestigi perdut en el seu proper èxit editorial? Primer de tot crec que és indispensable el poder comptar amb líders i governs que, fent un símil amb el món de la química, s'encarreguin de 'catalitzar' el canvi, prioritzant (sense motius electoralistes) accions directes de govern sobre els 'caos causae' anteriorment esmentats i fugint explícitament d'estructures reguladores, buròcrates i funcionarials. Per fer tot això Catalunya necessita a tots nivells (social, empresarial, sindical i polític), líders amb visió, projecte de País, preparats i disposats 'a estirar el carro i a arromangar-se les mànigues' i que ens encomanin la il·lusió i, sobretot, que ens retornin l'orgull de ser el que som...catalans!! Necessitem també emprenedors i estructures socials i empresarials que fonamentin i basin la seva competitivitat en la Innovació, la Qualitat, el Servei, la Productivitat i la Globalització com a tetràedre d'excel·lència i pervivència i que apostin fervorosament per la filosofia 'Mpm' (Més per menys...més qualitat, més prestacions, més disseny, més seguretats, més servei... a menys cost) enlloc de la filosofia 'mpm' (menys per menys) d'alguns dels nostres competidors globals. És imprescindible també fomentar la creativitat i desbloquejar les ments dels joves per poder generar més idees i poder desenvolupar /explotar les millors i de més qualitat, ja que si volem preveure el nostre futur, no esperem que ningú ens hi ajudi i, per tant, el millor que podem fer és inventar-lo nosaltres mateixos. Però, per sobre de tot, el que més necessitem és una societat flexible, oberta al món, respectuosa amb tothom i sense por al canvi, capaç de reinventar-se a ella mateixa i de no quedar ancorada en els paradigmes del passat, comptant amb ciutadans que s'encomanin la il·lusió del 'creure per veure' enlloc de 'veure per creure'... perquè només si ens ho creiem podrem arribar a gaudir dels beneficis i benestar d'una Catalunya Regió-Estat pròspera i visualitzarem així el nostre futur segons el model preconitzat per Ohmae...aquest és el nostre Gran Repte de País...aquest és, al meu parer, el 'Proper Desafiament dels Catalans' http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=21 Fri, 05 Oct 2007 00:00:00 +0200 No es pot retenir el bon treballador, però podem crear entorns favorables a la retenció. Els “bons” treballadors no es poden retenir...ni amb diners ( els “bons” de veritat). L'únic que podem fer, i sí que està a les nostres mans, és crear les condicions adequades dins l'empresa per tal que el treballador bo se senti útil i important en l'organització i no tingui interès a canviar. Un assumpte no sempre fàcil, però tampoc del tot impossible. Reflexiono sobre els deu conceptes que entenc que sempre hem de tenir presents, no oblidar mai i revisar bé de tant en tant. Entorn i llibertat. Estem creant un entorn adequat de treball per tal que el nostre col·laborador pugui sentir-s'hi a gust i noti que té llibertat per actuar ? Confiança i creixement. Estem demostrant confiança plena al nostre col·laborador i en la seva capacitat? Practiquem suficientment la GESTIÓ PER CONFIANÇA? Estem proveint l'espai que hem de donar i el deixem ben clar perquè el nostre col·laborador noti i percebi aquest espai que té per créixer i desenvolupar-se? Compromís i valors. Estem promovent que el nostre col·laborador se senti compromès de cor amb el projecte de l'empresa? Estem promovent que el nostre col·laborador comparteixi realment amb nosaltres els valors que compartim tots els membres de l'empresa? Cultura i gestió del detall. Estem promovent que la cultura de l'empresa penetri en el més íntim i sigui clarament percebuda pel nostre col·laborador i provocant que hi participi de manera activa i proactiva? Estem aconseguint, a través de la gestió del detall amb el nostre col·laborador, diferenciar-nos d'altres empreses? Empresa admirada i contribució social. Estem aconseguint a través dels intangibles que la nostra empresa sigui admirada des de l'exterior i per extensió per tots els seus col·laboradors? Estem aconseguint que, a part del projecte empresarial, la nostra empresa tingui una voluntat proactiva com a agent social en la contribució generosa a una societat millor? Retribució. La retribució és un factor higiènic. Sense una retribució justa, coherent i de mercat no podem ni començar. Però la retribució no reté mai (el “bon” treballador...). La retribució s'ha de donar per suposada. L'única cosa que reté un professional són els intangibles. S'ha de treballar en els intangibles. En els intangibles hi ha la diferència. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=20 Fri, 31 Aug 2007 00:00:00 +0200 Parlant la gent s'entén, sempre hem dit i hem sentit dir. I ho solem creure sense dubtar-ne perquè, com tot allò que es basa en la saviesa popular, suposem que deu tenir un fonament prou sòlid. Si fins i tot la caixa més senyera n'extreu aquest “Parlem?” que ha convertit en lema i quasi declaració de principis, per alguna cosa deu ser. Frase feta, segles de tradició, cultura popular... Mirem-ho de prop, però, i veurem com els fonaments tot sovint trontollen. De debò que ens entenem? Parlant ens entenem? No pas sempre. La primera condició per entendre'ns és fer servir un codi comú, un llenguatge compartit que ens permeti conèixer de què estem parlant, què volem dir i què diem. Només un cop sabut això, un cop entès --en el sentit de copsar la idea de què parlem--, és quan podem passar al segon pas, el d'entendre'ns en l'altre sentit de la paraula: el d'estar d'acord o discrepar, tancar un tracte o bé trencar-lo. Sense el primer pas, no hi ha qui es pugui entendre. Normalment diem que quan dos es volen entendre s'acaben entenent. D'acord. La qüestió és que a vegades triguem massa a arribar-hi, perdem molt temps i energies pel camí intentant desfer malentesos que es produeixen no pas per cap mala fe o tàctica dilatòria sinó simplement perquè no hem fet bé el primer pas: el de saber què dimonis estem dient, el de referir-nos, els dos interlocutors, a les mateixes coses amb les mateixes paraules, el d'entendre el receptor la mateixa idea que ha volgut expressar l'emissor. La precisió i l'economia del llenguatge no són les virtuts que es gasten més en els nostres cercles. Això ens fa perdre eficiència i competitivitat. Diners, per tant. Tots tenim exemples trets de l'experiència que il·lustren les dues cares d'aquesta moneda: la dificultat (de vegades, certament còmica) d'entendre'ns, i la necessitat conseqüent d'establir un llenguatge clar, comprensible i comú. La moda actual és tremenda: parlem (i a sobre moltes vegades només amb les inicials, parlem amb anagrames) de Processos, Plans, Programes (Estratègics, Parcials, Generals...), Projectes, Procediments, Protocols..., operacions que tenen coses en comú i que no són fàcilment distingibles perquè sovint no estan prou ben definides –¿i si no estan ben definides ens poden fer bon servei?--; parlem d'Implementar amb aquella alegria i solem entendre Aplicar; d'Outsourcing i Customització (que no vol dir treballar per les botigues de Custo ni tampoc com elles); parlem de l'Organització i no estem parlant d'organitzar res, sinó que és la nova manera de denominar l'Empresa; de Col·laboradors per dir Treballadors; o d'Internacionalitzar, i molts entenen que només volem dir Exportar; per no posar-nos amb les TIC, els SDI, l'ERP o el CRM (Customer Relationship Management: caram!), la Chain Supply, el Lead Time, el Lay Out; o, l'EBITDA, que ara ha perdut prestigi però que quan encara en tenia feia pensar en aquell vell acudit: “ara que havia après a dir penícula, ara en diuen flim”, o sigui: “ara que havia après a dir Cash-Flow, ara en diuen EBITDA”. N'hi ha, en efecte, per riure. Però empreses que tenim centres de producció, distribució, comercials, delegacions a països que parlen llengües diferents (i fins i tot la mateixa llengua) hem d'invertir recursos en mirar d'unificar criteris, elaborar llibres d'estil i codis compartits per estalviar-nos moltes confusions i maldecaps. No és un assumpte menor: es tracta d'una inversió clarament rendible. Sobretot ara, que el món s'ha fet tan petit i les comunicacions tan admirablement senzilles. No em refereixo només a conèixer les claus per navegar sense perill de naufragi per la xarxa: aquesta allau de terminologies noves al voltant d'Internet, la informàtica i la digitalització és una qüestió instrumental que els departaments corresponents de l'empresa poden controlar amb relativa facilitat. En canvi, més seriosa i complicada veig l'altra allau, la que s'ha precipitat arran del boom de les escoles de negocis, dels masters en excel·lències empresarials, econòmiques i financeres que està tenint uns èxits sensacionals. Últimament sembla que si no ets o has sigut assessor, com a mínim, del Banc Mundial o del FMI no ets ningú. Els currículums del personal són espectaculars. Els headhunters van de bòlit: no s'acaben les muntanyes de talent disponible, n'hi ha per donar i vendre. És aquesta altra allau la que afecta més als processos comunicatius dins de l'empresa i entre empreses. El predomini quasi absolut, en aquest àmbit, de la cultura anglosaxona --els mètodes, les formes, les maneres de pensar, d'organitzar, d'actuar, l'experiència i la llengua, una llengua, l'anglesa, extraordinàriament flexible i molt útil per crear paraules i conceptes nous, denominar-los, relacionar-los i difondre'ls—ha portat a una classe d'executius amb poder creixent i majoritari a fer servir una terminologia de vegades directament incomprensible (no només per qui els escolta: també per ells mateixos). El problema no és només la terminologia, sinó allò que designa, el problema de fons no és el que es diu o que no quedi clar com es diu, sinó el que es vol dir: normalment, quan costa definir alguna cosa, quan la definició es enrevessada, complicada i poc intel·ligible, és que la cosa definida no és clara, senzilla i confusa. El problema és quan la llengua s'utilitza no com una eina per l'eficiència sinó com un arma o un escut o una disfressa de camuflatge per amagar carències. Quan es fa servir no per entendre'ns sinó per fer-ho veure. Potser la pressa per cobrir uns dèficits de formació acumulats durant anys d'aïllament, o la recerca d'una rendibilitat immediata i la necessitat d'atendre una demanda cada cop més alta poden explicar l'aparició al nostre país d'aquesta mena de casta que s'expressa com els bruixots de la tribu. Potser també això és un símptoma més de la incapacitat, sovint constatada a casa nostra, que tenim per comprendre i acceptar la realitat i entendre que una cosa és la teoria sobre processos, plans estratègics i sistemes posada en un paper i una altra l'aplicació en el dia a dia i a l'activitat quotidiana d'una empresa real, viva, o que intenta sobreviure. Si una virtut tenen els americans és justament la de ser pràctics i realistes. De vegades sembla que aquí els ho copiem tot (començant pel verí infecte del fast food) menys allò que de veritat ens convindria. ¿Què hi podem fer? Caldria que tots plegats féssim un esforç per posar una mica d'ordre en un món, el de l'economia i sobretot el de l'empresa, que no és pas tan complicat com ens l'estan volent deixar. Jo crec que tots podem ajudar. D'una banda, la nostra, la dels empresaris, seria molt interessant que s'anés deixant constància del que s'ha fet: constància escrita, vull dir, memòria en primera persona i tots els detalls de com s'han construït les empreses, amb pèls i senyals, deixant testimoni de l'experiència autèntica, de la vida real. Aquesta història memorialística es troba a faltar molt en la formació dels futurs empresaris i és sens dubte una informació molt valuosa. I d'altra banda, de l'acadèmica, també s'hauria de fer un esforç i prendre exemple i seguir el mestratge d'homes tan lúcids i savis (i per això humils i amb esperit didàctic i sentit de l'humor) com per exemple un Fabian Estapé, un home --aquest, sí-- que quan parla se l'entén (i això que no vocalitza gaire!), perquè es vol fer entendre i sap com fer-ho. Ja sabem que les coses no són senzilles, però de vegades sembla que ens apliquem a fer-les més complicades del que són. Els mariners saben que els bons nusos són els que lliguen bé i a la vegada són fàcils de desfer. Procurem, doncs, no embullar-nos: és més car. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=19 Mon, 30 Jul 2007 00:00:00 +0200 Avui tothom parla de la immigració. Sovint se'n parla amb arguments poc elaborats, senzillament se n'ha de parlar perquè “està de moda”. I veurem com en els propers mesos continuarà essent un tema estrella. Alguns en parlen amb por o amb recel de perdre alguna cosa. Per als polítics és un tema que queda bé, està al punt de mira, dóna vots. I aconsegueixen que els qui estan preocupats per aquest tema, els qui ja hi estan treballant per tal de trobar un camí de reflexió i d'acció que ens pugui ajudar, puguin perdre la confiança en la política dels polítics.O fins i tot, que els qui encara no hi hagin pensat, se'n desentenguin. Però no hem de renunciar al nostre paper en la Política –amb majúscules -, a fer un reflexió serena sobre el tema de la immigració com a primer pas per a valorar quines actuacions podem endegar. Per situar la reflexió, extrec quatre pinzellades d'un document elaborat per Cáritas l'any 2003, ”UN FUTUR PER TOTHOM”, molt ben documentat i treballat, que proposa una reflexió amb unes línies d'acció molt interessants:- Els corrents migratoris principals són entre països del Sud, bàsicament del camp a les ciutats, creant grans cinturons de misèria al voltant de les ciutats.- La falta d'infrastructures, de capital, de formació... així com molt sovint la inseguretat política i institucional, configuren un marc econòmic amb una creació insuficient d'ocupació.- Els desplaçaments de sud a nord, vénen a ser el segon pas.- A Europa, i a Espanya més concretament, de moment hem fracassat amb les polítiques d'integració i estem derivant cap al control.- Al nostre país és un fenomen nou, encara que molts estudis de fa més de vint anys ja el predeien d'una manera molt aproximada al que està succeint. Fins ara hem anat a remolc dels esdeveniments. Hauríem de ser capaços de situar-nos i començar a actuar amb anticipació. Com podem actuar? Les empreses molt sovint hem anat una mica per davant d'altres organitzacions donant resposta a nous reptes. Estem més acostumats a mirar cap al futur i preveure situacions per tal d'actuar amb anticipació, precisament perquè hem de ser competitius.Això no vol dir que l'aproximació que fem a alguns temes sigui la millor, o que l'haguem reflexionat amb responsabilitat global. Aquest tema és important, afecta a persones i té una dimensió important, que no és conjuntural. Cal que hi reflexionem detingudament i valorem bé la situació, alternatives... i quines accions cal fer, i què cal començar a dur a terme. Fins ara hem començat reaccionant a la immigració resolent les seves necessitats bàsiques, papers de residència, casa (i hauríem de revisar en quin nivell), sanitat, etc. I després, de seguida participen d'aquest nostre món consumista, fent un salt, i comencen a tenir de tot (amb tot el dret, com nosaltres). Però en aquest salt ha quedat un buit en una part important de la persona, la formació, tant des del punt de vista d'instrucció de conceptes, d'educació de valors, com de formació per a la ciutadania. I a les empreses hem començat també per el més bàsic, els papers de treball, els vestidors, ... i de cop també ens trobem amb un buit.Estem rebent els problemes de la manca d'una educació bàsica i de valors que sí exigim (o hauríem d'exigir) als nascuts al país, i que no ens sembla important per als immigrants. Però ja veiem que necessitem gent per treballar, tant en llocs menys qualificats, amb sous baixos, com també de nivell mig, d'ofici. Cal reconèixer l'aportació social dels immigrants, no només com a força de treball i econòmica, sinó també cultural i de servei, de revitalitzar les nostres estructures envellides o adormides.Per aquí podem començar a deixar de mirar-nos el melic o pensar que som el centre del món. Podem col·laborar amb els centres d'ensenyament i amb les administracions per a la formació laboral i professional d'aquestes persones empleats nostres, cedint part del temps, tant d'aquestes persones com d'altres que puguin ser formadors, “mestres”. Però si nosaltres no prenem la iniciativa ...Potser caldrà rescatar, actualitzant el concepte, les escoles-taller. I proposo que no ens quedem aquí, que siguem exigents en que aquest camí que hem de començar en el camp de la instrucció, de la formació professional, també continuï amb la formació general de la persona, aquí ja clarament en mans de les administracions, fins a assolir la integració a la ciutadania. En tot aquest procés caldrà contactar amb els representants dels immigrants, que ho siguin de veritat, per treballar conjuntament i assegurar que el resultat encaixa i beneficia tothom.De fet aquesta formació que proposo és alhora un dret i un deure dels immigrants, si volem, i volen, realment la seva integració a la societat catalana. I el pas següent, anant més enllà, en benefici mutu, és el “codesenvolupament”. Actuar directament en origen. Però això no vol dir deslocalitzar-nos i ocupar mà d'obra barata directament en els països d'origen; ja que allà ens trobarem els mateixos problemes que aquí de falta de formació, de manca de valors, ...Caldrà actuar amb visió global si no volem fracassar, com a empresaris i com a motors del desenvolupament.I evidentment no ho podrem fer sols, ens caldrà la col·laboració tant de les administracions nostres com les dels països on vulguem invertir. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=18 Mon, 25 Jun 2007 00:00:00 +0200 Fa unes poques setmanes, els representants de les empreses associades a Fòrum Carlemany, vàrem tenir ocasió de visitar les instal·lacions del nou Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona. Vàrem estar molt ben atesos per responsables universitaris i de l' administració, que ens varen fer una àmplia exposició sobre els temes d'actualitat en el món universitari i sobre què s'està fent i preveient en referència a la col·laboració entre Universitat i Empresa. Aquest desplegament ve a mostrar la gran motivació existent avui en l' àmbit universitari català i gironí per a millorar la col·laboració entre l'Universitat i les empreses del seu entorn; el missatge era clar: aquell parc tecnològic havia estat concebut per dinamitzar les empreses i l'indústria del seu entorn, i per assolir aquest objectiu hem de fer un esforç tots, empresaris, universitaris i polítics. No serà fàcil, ja que si es pogués assolir només amb bona voluntat, fa temps que els investigadors universitaris estarien participant, de forma intensa i estructurada, en les tasques, cada cop estratègicament mes importants, d' innovació i recerca de les empreses; em ve ràpidament a la ment els comentaris de molts integrants del món de l'empresa profundament escèptics respecte a la possibilitat real d'aquesta col·laboració; pensen que, periòdicament, els responsables universitaris emeten al respecte un seguit de bones intencions que es van diluint, tal com ens hem trobat en el passat, fins que s'acaba el seu període, i arriba un nou equip rector, que torna a repetir el cicle.........que els investigadors universitaris estan orientats a altres objectius, com la publicació de treballs de recerca, i no està valorada la seva participació en l'activitat innovadora de les empreses., ..........; resumint, pensen que no serà possible canviar la cultura i, sobre tot, les dinàmiques internes de la Universitat, i, que per tant, aquestes barreres acabaran fent fracassar les bones intencions expressades en aquesta trobada. Voldria que no fos així; penso que és imperatiu pel teixit industrial català i pel país en general que no sigui així; ha estat àmpliament reconeguda i senyalada l'importància de la recerca i de l'innovació per a la continuïtat de l'empresa, com queda reflexat, per exemple, en un recent treball publicat per la Secretaria d'Indústria, on es concluiex que, tot i que el sector industrial és, amb molt, on es realitza més activitat de recerca en el nostre país, estem en posicions molt endarrerides respecte a les regions europees capdavanteres, sobretot en termes relatius ( Despeses en R+D sobre la Facturació); i raona que aquest baix esforç relatiu en innovació queda compensat per l'existència d' una activitat important d'innovació informal, que flueix espontàniament com a fruit del coneixement i experiència de treballadors i tècnics de sectors industrials de molts anys, sense una planificació i formalització de l' activitat innovadora, i que no queda registrada com a activitat de R+D+i. Aquesta 'innovació informal' compensa aquest baix esforç en activitats formals, i permet el manteniment de la posició competitiva de la nostra indústria. Aquest mateix treball alerta sobre les conseqüències de la globalització, i la creixent deslocalització productiva que comportarà la desaparició d'aquesta Innovació Informal, i, per tant, acaba indicant la necessitat creixent de que els empreses tinguin una adequada estructuració de l' activitat de R+D+i , que permetrà mantenir en el país , inclús en el cas de deslocalitzacions productives, aquesta funció , estratègica per a l' empresa, i que aporta un alt valor afegit i incorpora personal d'elevada qualificació. El món de la recerca universitària pot fer una gran aportació metodològica i de continguts, sobre tot per empreses petites i mitjanes que no disposen de la massa crítica per efectuar internament molts aspectes de la funció d'innovació. Ens hi juguem massa, com a sector industrial, com a sector educatiu, i com a projecte de país, per no treure el màxim avantatge de les actuals inversions en infrastructures públiques de recerca; hem d' aprofitar l' actual sensibilització dels tres actors principals: Universitat, Empresa i Administració Pública, que inclús ha agrupat sota una mateixa Conselleria, el món universitari i el de l'empresa, amb una clara voluntat de posar aquests dos móns a treballar en equip. Depèn de tots nosaltres; si ho aconseguim, aconseguirem un país amb uns sectors industrials capdavanters internacionalment gràcies, entre altres aspectes, a uns Centres de Recerca Universitaris excel·lents; i per ser excel·lents, necessàriament, han de ser útils al seu entorn. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=17 Thu, 31 May 2007 00:00:00 +0200 Un bon amic que té l'ocupació professional en el món de les lletres comentava e una tertúlia havent sopat com, a còpia de fer-les servir, les paraules sovint perden valor, és a dir, perden sentit --perquè el sentit, allò que signifiquen, el que volen dir, és el valor principal de les paraules. A còpia d'usar-les, sobretot si ho fem malament, si l'ús no és l'adequat o es converteix en abús, les paraules es gasten i poden arribar a buidar-se i a ser reompler-tes després d'un nou contingut que té poc a veure amb l'original. Quan això passa, en alguns casos es fa difícil entendre'ns i en altres directament no entenem res: és quan l'emissor i el receptor del missatge donen significats diferents a un mateix mot, quan un vol dir una cosa i l'altre n'entén una altra. D'aquesta mena d'inflació general del llenguatge, on ens trobem amb mots que, comparant-los amb armes, el meu amic defineix com a 'descarregats', sense la solidesa d'una representació real, que no estan avalats per la realitat, que no signifiquen res autèntic, no se n'escapa tampoc el nostre món empresarial. Un món farcit, a més a més, d'expressions i conceptes importats sobretot de l'anglès i aplicats de vegades massa alegrement a realitats on grinyolen. Tot i que el món és cada cop més petit i sembla més uniforme, no sempre es poden calcar les situacions, perquè hi ha uns usos culturals, uns hàbits diferents segons els llocs. Pensem, per exemple i per no anar més lluny, en els horaris laborals, o en els usos del temps d'oci. Per això ara jo penso que, recordant aquella conversa, és bo que, de tant en tant (i seria millor si ho féssim de manera sistemàtica), revisem, ens parem a pensar un moment en conceptes que de tan clars i assumits com tenim ja ens sonen a vells i els donem per sabuts, entesos i inamovibles. Va bé repassar-los. No es deuen haver desgastat, no deuen haver perdut pel camí alguna part de l'antic contingut que els atribuíem? O a la llum de l'experiència, no prenen algun matís nou que els modifica? L'excel·lència, posem per cas: de què parlem quan parlem d'empreses excel·lents? Des de mitjan anys 80, quan vam començar a sentir-ne parlar, l'excel·lència empresarial ha estat un objectiu. Primerament molt llunyà, quasi quimèric, inabastable, vist com una referència exterior i com una fita impossible d'assolir fins que no acomplíssim els cicles vegetatius de desenvolupament empresarial. Un no pot convertir-se en excel·lent només volent-ho, això ja ho sabíem, i ho sabem. Érem un país emergent, carregat de dèficits, amb una economia feble, dependent, hipotecada fins a les celles i encara molt tancada abans de convergir cap a Europa. A poc a poc --i no sense sacrificis que han tingut conseqüències doloroses i n'han deixat molts pel camí--, vam anar superant etapes, entrant en cicles nous: assegurada una mínima capacitat productiva, vam poder aprendre i afrontar una millora de la qualitat, no només del producte, sinó també del procés de producció. Més endavant vam entrar en un cicle de consolidació d'aquesta qualitat per fer-la durable i sostenible i així ens vam trobar amb els reptes de la innovació, primer centrada principalment en el producte. D'aquí vam poder passar al quart cicle, on l'ús de les tecnologies de la informació ens permet fer un salt de qualitat també dels serveis, salt que, en una nova etapa ens prepara per fer-nos lloc en l'àmbit de l'excel·lència, amb operatives, metodologies i serveis excel·lents i introduint en tots els processos una cultura del valor, la qualitat i la innovació contínua. És, doncs, justament quan ens trobem en aquest punt que val la pena mirar enrere i fixar-nos d'on venim per revisar el concepte d'excel·lència i recordar, per exemple, que no és un estat de gràcia que ens ve donat perquè un jurat ho certifica, o on s'arriba i ja s'hi és per sempre, sinó que és un procés llarg i que no s'acaba, que s'ha de mantenir en moviment. Mirar enrere ens va bé ara per poder seguir endavant. Què veiem, si miremenrere? Doncs que les empreses excel·lents no ho són fins que no aconsegueixen sistematitzar, integrar, fer rodar de manera excel·lent, ben engreixada, tots els processos, els simples i els complexos, que intervenen en la vida de l'empresa. I que això s'ha de mantenir i millorar constantment, de manera que hem de preguntar-nos com tenim l'organització dels nostres sistemes a l'empresa per continuar sent excel·lents. Però també hem de preguntar-nos com tenim les condicions externes, els factors ambientals, quines necessitats noves apareixen en l'entorn actual que ens obliguen a demanar millores a l'entorn (infraestructures, comunicacions, formació, intercanvis, universitat, medi ambient, fiscalitat, salut, suport social, estalvi energètic, contaminació...). Sabem també que en aquest passar cicles l'empresa ha anat experimentant unes transformacions cabdals. Per exemple, si en el primer moment del cicle industrial emergent l'impuls personal, la iniciativa, l'esforç fins i tot individual arribava a representar fins a un 70% o 75% dels valors de l'empresa, en el cicle d'excel·lència aquests valors no incideixen gaire més que en un 10% o un 15%. És un canvi substancial. Compte, però. Perquè això és el que diuen els freds quadres i les gràfiques amb què treballem, però què volen dir? Aquí és on les paraules s'han de revisar perquè no devaluïn el concepte o no ens enganyin. Un 10% és poc? Depèn, perquè es tracta d'un 10% clau. La xifra no ens ha de fer oblidar que el factor humà és l'essència mateixa, el cor que li bombeja energia i l'objectiu primari de l'empresa. És el que li dóna sentit, i aquí, més que en cap altre lloc, és on ens juguem assolir o no un estat d'excel·lència: per la raó senzilla que l'èxit o el fracàs de tota organització depèn en primer lloc de les persones, el compromís, la implicació dels empleats és previ a tot intent d'anar cap a l'excel·lència, camí que passa per l'organització, sense organitzar, gestionar, canalitzar i motivar l'entusiasme i les energies dels treballadors, cap grup tendirà mai a l'excel·lència. Això vol dir donar confiança, repartir responsabilitats, saber treure partit de les habilitats dels equips. I això implica, avui, formació permanent, incentius, entorn sa, higiènic i segur, compromís amb la vida social de la comunitat. La formació dels equips és molt important. Tant com la implicació en els objectius comuns a mitjà i llarg termini. L'excel·lència, en la societat actual, globalitzada, i tan fortament competitiva passa per l'accés als canals de coneixement i per la bona gestió d'aquests coneixement i aquesta informació per transformar-los en innovacions. L'empresa excel·lent necessita gent creativa i no oblidar que l'excel·lència només s'obté si la tenen tots els processos de l'empresa, dels més senzills als més complexos. I que l'excel·lència no la fan les màquines, sinó les persones que fan les màquines, i és incompatible amb perdre de vista el factor humà, que és el cor de l'empresa. El dia que l'empresa oblidi el factor humà deixarà de ser una empresa excel·lent per convertir-se en un 'cadàver excel·lent', per dir-ho amb el títol d'aquella pel·lícula de Francesco Rosi i Lino Ventura (excel·lent, per cert) de la qual també vam parlar en aquell sopar amb el bon amic de lletres. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=16 Mon, 07 May 2007 00:00:00 +0200 Si us feu aquesta pregunta, a quina conclusió arribeu?Les raons econòmiques, socials, personals o col·lectives i tot el que vulgueu posar-hi són probablement les que van motivar la creació, i els esforços per tirar endavant, però, la raó essencial de l'existència de tota empresa, és que tingui algú com a destí de la seva activitat: “L' EMPRESA EXISTEIX PERQUÈ TÉ CLIENTS” Això que sembla tan senzill, molt sovint ho perdem de vista. El món empresarial és ple de tòpics, de missatge i conceptes “fotocopiats”, de modes, de paraules que de tant sentir-les es tornen avorrides. Cada determinat temps, ens centrem tots en un nou concepte. “Ara, toca: INNOVAR”. Segur? Si innovo ja tot m'anirà perfecte? Varem passar per la productivitat, per la qualitat, per la millora continua, per la internacionalització, pels diferents tipus de direcció i per tant d'altres. Disculpem lector, no pretenc tirar per terra tots aquets grans esforços, si no simplement reflexionar sobre si ho fèiem pensant en nosaltres (interiorment) o en els nostres clients (externament). Pensem en innovar per escapar-nos dels nostres competidors?, molt lloable, però pensament intern (pensem en que ens convé a nosaltres), o tenim pensament extern (pensem en que necessiten els actuals o potencials clients)?. Si és així, és clar que innovarem, i descobrirem moltes oportunitats, en necessitats no cobertes; i ens esforçarem per una qualitat, per una excel·lència en els serveis, per uns preus adequats i correctes, ens rodejarem de gent que li agradi el que fem i que tingui visió de client. Les empreses són vives i la majoria de les activitats que fem tenen una durada limitada, i si no ho tenen els productes, segur que ho tenen la forma com els fem. Les creem, creixen, maduren, i han de desaparèixer. Una immensa majoria de les activitats empresarials (no les empreses), estan condemnades a morir, tenen caducitat. El venciment els hi dona el mercat: ja no tenim clients que volen allò que tan els va interessar. Aquests cicles són cada vegada més curts i més ràpids, per això les empreses actuals hem de tenir persones enfocades a clients, i els directius han de reflexionar amb visió externa, i serà així quan ens preparem internament per sevir a allò que volen els clients. Benvingudes totes les modes si ens serveixen per reflexionar, però no ens quedem amb el que “ara toca.....”. El que de veritat toca és tenir clients satisfets del que els donem, i si no és així, no és que ells no entenen bé el que els donem, és que nosaltres no entenem el que ells volen. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=15 Mon, 02 Apr 2007 00:00:00 +0200 Fa unes setmanes va sortir una notícia a un important diari del nostre país on s'informava de un estudi que concloïa que els joves catalans preferien esdevenir funcionaris abans que empresaris. Conseqüentment, el mateix redactor de l'article, mostrava la seva preocupació per el futur de la nostra economia, caracteritzada des de sempre per l'esperit emprenedor dels seus habitants. Reflexionant sobre el tema, vaig fer les següents reflexions, que voldria compartir amb els que m'estigueu llegint. Imagineu ara un jove, acabant els estudis universitaris, amb tot un futur per endavant, que disposés de un milió d'euros per invertir. No cal dir que aquest seria un jove molt afortunat i no vull entrar en els detalls de si tal capital el té per herència, donació, venda d'algun immoble, etc. La qüestió és que disposa d'aquest capital i gràcies a la seva formació és veu capaç de tirar endavant algun tipus de negoci. Imagineu també que aconsegueix superar totes les barreres administratives de permisos i llicencies com permís d'obres, llicencia d'activitats, estudis de prevenció i salut, estudis d'impacte ambiental, llicència mediambiental, estudis de residus, obtenció d'energia elèctrica, portada d'aigua, etc. amb totes les negociacions i entrebancs que això suposa, ja que aquí intervindran l'ajuntament corresponent, diverses conselleries de la generalitat, les empreses subministradores d'electricitat i aigua i potser fins i tot algun ministeri del govern central. El jove, haurà fet un bons estudis de mercat i de viabilitat del negoci i haurà conclòs que val la pena arriscar-se. Imagineu també, i ara ja comencem a imaginar molt, que aquest negoci funciona i funciona bé. Que no té impagats, que ha trobat la financiació addicional necessària sense problemes i no ha hagut de avalar amb el seu altre patrimoni davant dels bancs. Resulta que el primer any aconsegueix uns resultats de 100.000 euros, que equivaldrien a una rendibilitat sobre capital invertit del 10 %, que per ésser el primer any no estan pas malament. Succeeix, i això passa sempre en els negocis, que aquest resultats son en certa manera “virtuals”, ja que segurament no estaran a “caixa”, sinó que estaran en el compte de “clients”, en el de “existències” o en el d'inversions pendents d'amortitzar. Aquest jove, malgrat hagi fet inversions en maquinària, I+D o innovació, serà difícilment capaç d'obtenir alguna mena de subvenció o desgravació per aquests conceptes, ja que apart del difícil que és obtenir-les en el cas afirmatiu encara no les hauria cobrat per tant, aquest jove empresari haurà de pagar un impost del 35%, o sigui 35.000 euros, que segurament no tindrà i haurà de demanar al banc. Imagineu ara, un altre jove, en les mateixes circumstàncies, que decideix però invertir en borsa. Ho podrà fer des de casa seva amb l'ordinador o inclòs trobarà moltes empreses que li faran la tasca, potser amb més garanties. Podrà doncs fer alguna altra feina per tercers, per exemple l'administració, tenir estones per lleure i activitats personals, practicar esports…Passar l'any aquest jove haurà cobrat uns dividends per la seva inversió i amb una mica de sort si ha estat ben aconsellat, vendre les seves accions i obtenir uns beneficis que per el cas que ens ocupa estimarem que son també del 10%, per tant 100.000 euros. Aquests beneficis tributaran al tipus del 18% ( fins ara el 15%). El capital per a pagar-los el tindrà a la caixa i podrà reinvertir la resta. Com a avantatge addicional no tindrà que anar el jutjats si com li pot succeir al primer, ha sofert algun dels seus col·laboradors un desafortunat accident laboral, que malgrat compleixi tots els requisits de seguretat i salut, algú ja s'encarregarà de intentar demostrar el contrari. Reflexionant en tot l'anterior, encara ens sorprèn que els nostres fills prefereixin ésser funcionaris que empresaris? http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=14 Mon, 05 Mar 2007 00:00:00 +0100 El 2001 la Comissió Europea va presentar el llibre verd de la R S C, que la va definir, la va reconèixer i - el més important – fomenta la funció social de les empreses, que tradicionalment sempre ha existit i que el moviments socials sobretot, del segle XX demostren que és indispensable tant en la relació amb els col.laboradors, com en tots els agents que s'entrellacin : accionistes, proveïdors clients, societat i govern. Aleshores si, els nostres principis i cultura empresarial creu amb aquesta funció social, Podem treballar per crear o millorar, per fer un entorn de treball més agradable, amb programes de formació, polítiques de seguretat i salut laboral, buscant formules per conciliar vida professional i familiar, sense discriminació de cap tipus i incorporant també – no només per complir la llei – personal amb discapacitats i per tant adaptant les nostres instal.lacions. Buscar també la cohesió en el nostre entorn, col.laborant amb entitats culturals, esportives, educatives, polítiques, etc.. i millorar els nostres processos amb una orientació clara – també - a la sostenibilitat i mediambient. Tot això s'ha de fer sense perdre de vista l'objectiu de tenir fidelitzat el client, com a raó principal de la Política de Qualitat, involucrant als proveïdors i fer extensiva aquesta política i cultura empresarial a tota la nostra xarxa i col·laboradors arreu. El que es busca amb aquest política, és tenir altres elements d'implicació, per incrementar el rendiment econòmic que ajudi a consolidar la companyia, com objectiu prioritari de consolidació del negoci i també a través de uns principis ètics, morals, transparents i responsables sòlids i que ens diferenciïn, en aquest món global i tant competitiu. El fet que avui, la Responsabilitat Social Corporativa es titlla de “moda”, segur que des de fa molts anys a moltes empreses, ja actuàvem sota aquests principis de responsabilitat envers la societat. Si el fet de parlar-ne, explicar-ho, fer-ne articles, editorials, etc, fa que tots en prenem més consciència, doncs.... benvinguda la moda ! http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=13 Thu, 01 Feb 2007 00:00:00 +0100 Quan fa aproximadament una dècada vam començar com a despatx a recollir l'experiència americana en l'assessorament a empreses familiars i vam començar a treballar amb l'elaboració del que més endavant tothom ha denominat, amb millor o pitjor encert, el protocol familiar, estàvem il·lusionats amb la tasca que se'ns presentava i assumíem, des de la nostra posició d'assessors jurídics, que havíem trobat l'eina ideal per ajudar les empreses familiars a perdurar en el temps i assolir amb èxit els relleus generacionals. Era un repte que va ser assumit amb il·lusió i professionalitat pels professionals del despatx que ens hi dediquem. Vam aprendre dels nostres clients. Famílies que acudien a buscar en els assessors el camí idoni per donar a l'empresa familiar l'estabilitat i continuïtat que necessitava, la complexitat i grandesa de les relacions familiars lligades a les empreses. Però sobretot el que la perspectiva d'una dedicació molt intensa com a assessors d'empresa familiar ens ha donat amb el temps és que malgrat que estem davant d'una tasca ben feta no hem estat eficients desenvolupant els compromisos que havíem assolit. Que fàcil és plantar gespa en un jardí però que difícil és aconseguir que perduri verda i sense males herbes al llarg del temps. Quantes famílies, propietàries d'empreses familiars, van assolir amb èxit la redacció del protocol, l'acord de tots els seus membres amb la filosofia que la família assumia com a pròpia i volia inculcar a l'empresa familiar, però... quantes d'elles tindrien una ràpida resposta a la pregunta on tenim guardat el protocol? I això és el que ens ha de fer evolucionar a tots nosaltres en el nostre rol d'assessors de les famílies i les empreses familiars. Està clar que afrontar l'assessorament a l'empresa familiar té una part tècnicament complicada però en la qual s'aconsegueix l'èxit: adaptació de l'estructura mercantil de les societats del grup a la normativa fiscal, tenir cura de la normativa sobre la responsabilitat dels administradors, adaptar-nos a la normativa laboral, etc., incloent el desenvolupament civil -testamentari de la voluntat familiar. El problema està en què un cop feta la feina tècnica , lliurats i signats protocol·làriament un munt de 'papers', pensem que les coses aniran per si soles i ... no és així. Per això, des de la nostra experiència i la convicció de la gran ajuda que és per a les famílies propietàries de les empreses familiars comptar amb el 'reglament del joc' que cada dia han d'afrontar com a membres vius de les empreses, no podem pensar que la feina d'elaboració d'un protocol acaba en si mateixa sinó tot el contrari. Hem après que no es pot fer un bon assessorament familiar si no es coneixen les particularitats de la família propietària, per tant hi ha d'haver una feina prèvia de l'assessor de l'empresa familiar que consisteix, ni més ni menys, en un esforç personal per conèixer-la, entendre-la i, només com a conseqüència d'aquest apropament, convertir-nos en el 'sastre' familiar i fer un vestit a mida per tal de proposar la regulació de les relacions intra-familiars (tenint especial cura de les relacions economico-matrimonials) i família-empresa que millor s'adaptin, fer l'adaptació de l'estructura del grup empresarial, articular les normes de funcionament de les relacions entre família i empresa, les normes que han de regir la presa de decisions dins la família i l'empresa, determinar les fórmules de treball a l'empresa familiar, la seva gestió efectiva, així com determinar les voluntats testamentàries de cada membre de la família incardinades amb la voluntat de continuïtat de l'empresa familiar, i un cop fet aquest 'primer pas' assumir la posada en marxa de totes les decisions preses. Així, i només així, sabrem on tenim el 'protocol', no caldrà buscar-lo perquè estarà en el nostre dia a dia, en cada moment de les nostres relacions. Perquè el protocol no són quatre papers preparats pels assessors, per molt seriosos que aquests siguin, de res ens serviran si no som capaços d'integrar-los en la nostra manera de fer, hem d'aconseguir viure el protocol perquè la família és el protocol. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=11 Mon, 06 Nov 2006 00:00:00 +0100 Tenim la certesa que històricament i ja des de les primeres civilitzacions el factor 'coneixement' ha actuat sempre com a palanca de progrés i de prosperitat. Ja des de fa milers d'anys els 'fòrums' eren punts de trobada per a l'intercanvi de coneixement. La característica fonamental d'aquells 'fòrums' era l'anhel pel saber i l'instint bàsic de conèixer altres punts de vista i altres bones pràctiques que poguessin enriquir i perfeccionar el coneixement de cadascun dels participants. Tot plegat, en un ambient distès i de diàleg que de mica en mica anava configurant la millora individual i en conseqüència col·lectiva d'aquelles primeres civilitzacions. Progrés social a través de l'intercanvi del coneixement. Després de milers d'anys, situats ja en ple segle XXI , l'empresa s'ha convertit en un dels pilars bàsics a tenir en compte a l'hora de parlar de progrés d'una societat. És precisament des d'aquest àmbit que, l'any 2001, una colla d'empresaris vam començar a parlar els uns amb els altres per posar en marxa una iniciativa d'aquest tipus que servís d'instrument civil per a la millora del progrés dels nostres professionals, de les nostres empreses i en conseqüència del nostre entorn social, que tant estimem. Al cap d'un any de treball ja havíem parlat amb 70 empreses diferents i ens vam trobar amb quelcom inesperat: la il·lusió de tots per intentar-ho i el convenciment que era una oportunitat molt important de progrés i de millora per a la competitivitat de les nostres comarques. També tothom era molt conscient que les bones paraules i les bones intencions se les podia emportar el vent en qualsevol moment ja que la tasca no era, coneixedors del nostre tarannà tradicional, ni fàcil ni senzilla. Calia la implicació de molta gent i ho vam aconseguir durant el 2002, any en què vam constituir cinc grups de treball diferents per tal d'aglutinar conclusions d'uns i altres de com fer operativa la idea inicial. Va durar tot un any però ens va anar molt bé. Les conclusions van ser molt aclaridores i molt positives. Entre aquestes dues primeres etapes vam estar dos anys preparant els primers fonaments de l'edifici. L'any 2003 ens estrenem, constituïm un òrgan de govern fundacional: el Consell de Fòrum Carlemany i aquest encarrega la redacció dels primers Estatuts, la inscripció inicial de l'Associació Fòrum Carlemany al Registre d'Associacions de la Generalitat de Catalunya, nomena la primera Junta Directiva de Fòrum Carlemany i formalitza un important Acord Estratègic de Col·laboració amb Tribuna de Girona. Posteriorment la tasca del Consell passa a ser de tipus consultiu i assessor, i el seu paper ha seguit i segueix sent rellevant i clau per al bon funcionament de tot el projecte. La Junta Directiva condueix el dia a dia de l'activitat de Fòrum Carlemany. Avui ja fa tres anys que funciona de forma real i operativa, des de la nostra fundació oficial l'any 2003. Han sigut anys molt intensos de treball i, tot i quedar molt per fer, hem avançat en molts aspectes. És per aquest motiu que volem celebrar els nostres primers tres anys de camí i ho volem fer també presentant en societat el nostre projecte ja que ens sembla que pot contribuir a generar il·lusió i a encoratjar tots aquells conciutadans que també pensen que Fòrum Carlemany pot aportar des d'una nova perspectiva i de forma molt humil aire fresc a aquest gran projecte col·lectiu que tots anhelem construir i que no és altre que la millora i el progrés de la nostra societat. JAUME SANABRAS President del Fòrum Carleman http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=9 Mon, 26 Jun 2006 00:00:00 +0200 Avui en dia tot sovint sentim a parlar d' INNOVACIÓ. Potser, és la paraula més utilitzada en el món empresarial, escoles de negocis, fòrums i altres esdeveniments ... però segurament no es contempla la innovació com un senzill procés de planificació estratègica que pot portar a creixements rendibles i sostinguts, minimitzant els riscos que altres estratègies de creixement podrien comportar. El creixement rendible NO és una opció que hàgim o no d'escollir. Avui en dia és un imperatiu per a la subsistència de les nostres Companyies i Projectes Empresarials. Ara bé cal tenir molt en compte que els riscos d'algunes Estratègies de Creixement són substancials i no en va, un 75 % dels majors desastres empresarials dels darrers cinc anys s'han degut a iniciatives de creixement equivocades i/o mal planificades. A l'altra cara de la moneda, però s'hi poden trobar companyies amb creixements sostinguts, ordenats i rendibles que han efectuat moviments segurs tot utilitzant la Planificació Estratègica i Sistemàtica de la Innovació com a motor del seu creixement. I per dur a terme aquest procés de créixer innovant, no s'ha d'ésser un geni ni posseir talents excepcionals, simplement cal 'desitjar-ho', aprendre la forma de dur-ho a terme i fer-ho realitat. En l'actualitat, establir una Estratègia de Gestió Sistemàtica de la Innovació està a l'abast de totes les empreses i projectes (empresarials o no) que ho desitgin i ho vulguin implantar, això sí comptant amb el compromís ferm de la propietat i tot l'equip directiu que hauran d'ajudar a desenvolupar-ne les diferents fases del procés, que les podríem resumir en: La Generació d'una Cultura Innovadora interior: la innovació com un estat mental permanent en l'empresa, intentant inculcar un esperit creatiu i emprenedor a tots els col·laboradors, cercant constantment innovadors nats en els processos de selecció i promoció, i tenint molt en compte la implicació i l'aportació creativa de les persones en els instruments i la política de retribució. La Generació de Noves Idees i Conceptes: comunicant constantment als col·laboradors l'evolució i les tendències dels principals mercats on opera la Companyia, i posant a disposició de tots ells la informació i els instruments de captació de noves idees ja sigui en productes, processos o serveis, perquè d'aquí en pugui sorgir un 'pool' suficientment nombrós d'idees per a valorar. L'Anàlisi de Valor i la Priorització de Projectes: implantant en el si de l'Empresa metodologies de Gestió de la Cartera de Projectes d'Innovació (PPM Project Portfolio Management), sistemes avantguardistes que permeten filtrar totes les idees generades en la fase anterior, seleccionar-ne les millors i prioritzar-les en el temps, seguint criteris d' Atractivitat (Tècnica, Tecnològica i de Mercat), de Risc (Tècnic, Tecnològic i de Mercat) i de Valor Aportat al client final. Alhora aquests sistemes permeten valorar les TIR (Tasses Internes de Retorn) esperades per a cada projecte, permetent a l'empresari equilibrar la seva cartera de projectes d'innovació com si d'un fons bancari es tractés i poder-se avenir així a diferents perfils de risc innovador d'acord amb la seva personalitat empresarial. Sorgeixen així els PLANS MESTRES D'INNOVACIÓ, autèntics plans de ruta de la innovació i que ens conduiran a un degoteig constant de nous productes amb una probabilitat elevadíssima d'èxit comercial en el si de mercat. Evidentment, l'objectiu final és obtenir un Mapa de Projectes ben equilibrat, amb innovacions tant incrementals com de ruptura, la qual cosa empeny la competitivitat, les vendes futures, així com el creixement rendible de l'empresa El Desenvolupament de Producte: implantant en el si de les empreses processos sistemàtics de Planificació de Projectes i Recursos, així com invertint en les darreres tècniques i tecnologies de Disseny Concurrent, Disseny Industrial, CAD 3D, Prototipatge Virtual, Anàlisi de Valor, Anàlisi Funcional, AMFE's, etc ...La Redefinició d'Instal·lacions Productives, Instal·lacions i Processos: repensant l'ús que fem de les nostres instal·lacions per tal d'adaptar-les a aquest procés innovador i convertint-les en vertaders motors de la creativitat. La Gestió del Coneixement i la Tecnologia : les seus de les Companyies com a vertaders Centres d'Intel·ligència (amb biblioteques, bases de dades, etc ...) capaços de preservar el coneixement adquirit durant tants anys i potenciar-se amb el coneixement de l'avenir. Les Aliances Estratègiques 'cooperar per competir': cercant constantment un augment del rendiment innovador mitjançant aliances estratègiques amb clients, proveïdors, centres tecnològics, universitats i, si s'escau ...també amb competidors. Les Fonts de Financiació: cercant els recursos per alimentar aquest procés, ja siguin propis com aliens (financers i/o institucionals). Els Indicadors del Procés d'Innovació: com a part final de tot aquest procés, aquest 'scorecard' ens presenta amb quina mida aquest tipus de gestió sistemàtica ens ajuda a millorar el rendiment de la nostra inversió empresarial. Com a resum final, constatar que la innovació constant i exitosa no és fruit de l'atzar ni de la genialitat, sinó que és el resultat d'una metodologia de treball que permet diferenciar de forma clara entre simples idees (nova combinació de dos elements ja existents) i/o vertaderes oportunitats de negoci (nova combinació de dos elements ja existents, però que a més aporta un nou Valor a un nombre significatiu de clients potencials), per a obtenir així una pluja constant de nous productes d'èxit en el mercat i assolir un creixement rendible que ens permeti seguir gaudint del nostre estatus vital. http://www.forumcarlemany.com/actualitat.php?idm=1&subpagina=3&codi_article=12 Mon, 26 Jun 2006 00:00:00 +0200