Reculls de Premsa
Notícies
Articles d'Opinió
Enquestes del Mes

Articles d'Opinió

Sóc conscient al escriure aquestes ratlles, de que una bona part dels que tingueu la generositat de llegir-les, no hi estareu d’acord. O al menys, no n’hi estareu del tot.

Fa ja uns quants mesos, al començament de la davallada econòmica, els governs dels EEUU i dels països de la CEE ens varen convèncer de la necessitat d’ajudar a alguns bancs per tal d’evitar mals molt majors. A l’hora es deixaren caure empreses com Lehman Brothers als EEUU i algunes immobiliàries a Espanya, ajudant a salvar-ne en canvi, algunes del sector financer, donant potser certa sensació d’arbitrarietat. Poc temps després veiem com el govern espanyol i d’altres treuen paquets d’ajudes extraordinàries per reactivar el sector de l’automòbil. Evidentment en perjudici d’altres sectors, ja que els diners que la gent gasta en cotxes, els estalvia d’altres “coses”, però clar, potser aquestes “coses” no generen tants d’impostos que després serviran per ajudar a les empreses del sector de l’automòbil. I així anar fent... Pensant-ho bé, aquest sector és ben curiós: Domini absolut i ofec fins a límits increïbles dels proveïdors. Control i pressió altíssima sobre els concessionaris, als que obliguen a comprar i matricular vehicles que no necessiten per tal de complir determinades xifres. Ajudes per les inversions i per millora de les vendes. I tot i això, de cada quatre anys, tres perden diners. A vegades crec que molts directius d’aquestes multinacionals es varen agafar massa en serio allò de que és més important la quota de mercat que el marge! Potser reduint un deu per cent la producció, vendrien a millor preu, guanyarien més diners i fins i tot contaminarien una mica menys. Ah! I potser no caldria que els ajudéssim tant.

Després ve el volcà. Companyies aèries bloquejades. Milers de passatgers sense poder volar... Què és el primer que diuen els governs? Que probablement s’hauran de aprovar ajudes per aquestes companyies. Recordo una vegada més que aquestes ajudes son amb diners nostres, els governs no paguen res, simplement decideixen on col•loquen els diners que prèviament ens han fet pagar. O sigui que els directors d’aquestes companyies no han de preveure contingències ja que si passen els ajudem. Les companyies “terrenals” al contrari, si cau una nevada i hem d’estar parats una setmana, hem d’omplir formularis i esperar. Esperar que tot s’oblidi i que no torni a nevar.

Ara Grècia. Ara toca ajudar a Grècia i acabar-nos d’arruïnar, amb el que segur que poc després ens tindran que ajudar a nosaltres. Arguments: Crisis del Euro, desconfiança dels mercats, pèrdua de confiança en d’altres països de la zona Euro... Però el curiós del cas, és que els ajuts a Grècia son per pagar uns venciments de interessos bàsicament a bancs de França i Alemanya. O sigui, que cap dels diners que es donin a Grècia aniran a aquest país. Aniran a pagar interessos de inversors, que atrets per interessos més alts, van comprar aquest deute. O sigui, tota Europa ajudarà a que els bancs francesos i alemanys cobrin. Clar, davant aquest panorama la Sra. Merkel ha de fer cert teatre i fer veure que s’ho ha de pensar. Mentrestant, encara hi ha inversors que avui compren deute de Grècia ja que davant el tres per cent de rendibilitat que donen els bons alemanys, és més atractiu cobrar tres o quatre vegades més. La qüestió és anar fent la bola més grossa, endeutar-se més i ja en parlarem.

En quant a la caiguda del Euro, recordem que no fa gaires anys un Euro valia bastant menys que un dòlar. I no passava res. Al contrari les empreses exportadores estaven ben contentes.

Els nostres governants ens diuen que el deute d’Espanya no és preocupant ja que el tant per cent sobre el PIB no és tant alt com el d’altres països. Vaja enredada! Quin invent aquest del tant per cent sobre el PIB! Em recorda aquells que es varen inventar lo del EBITDA, per tal de que no es veiés la verdadera situació contable de les empreses.

Lo important de un deute no és el tant per cent sobre el PIB ( en el cas de una empresa seria com mesurar el deute amb el tant per cent sobre les vendes), si no comparar-lo amb el superàvit o dèficit ( a les empreses seria com comparar-lo amb els beneficis). Ara em ve al cap aquell professor, que després de varies sessions extraordinàries de finances, es va acomiadar formulant una doble pregunta que jo mai oblidaré: “Cuánto debes? Cuánto ganas?

 

P.D. Per aquells que creuen que em convencerien de que es millor ajudar per tal d’evitar mals més grans, els hi he de dir que potser sí, però en aquests casos seria imprescindible que els responsables dimitissin i els inhabilitessin per vida, i si cal demanar-los responsabilitats personals, com passa als administradors de les empreses que no fan bé els seus deures.