Reculls de Premsa
Notícies
Articles d'Opinió
Enquestes del Mes

Articles d'Opinió

Ja s’ha dit molt, però voldria recordar un cop més que hem estat vivint durant dècades, “tota la vida”, acostumats a un context econòmic gairebé sempre favorable, i sempre en creixement, en major o menor mesura. Els darrers lustres, a més, la bombolla immobiliària, que tanta gent i institucions suposadament informades donaven per fet que era cuirassada i impertorbable, ha dissimulat els dèficits de productivitat del sector industrial espanyol i ha fet que el PIB de l’Estat augmentés de forma sostinguda, encara que no sempre sostenible.

I tampoc no descobreixo res si dic que aquest creixement a redós del qual hem florit i fruitat tots plegats –empreses, treballadors, consumidors, el propi Estat recaptador, s’ha basat, bombolla a banda, en un increment de la productivitat –en termes històrics- en molt bona mesura lligat sobretot a avenços tecnològics, desvinculats de la força de treball. Sense un increment proporcional dels salaris dels treballadors – que son al cap i a la fi els consumidors - com s’ha pogut assolir un increment del consum capaç de sostenir aquest creixement del PIB tan vigorós?

 

A base de crèdit. Crèdit sostingut, però insostenible.

Crèdit. Les paraules, més enllà d’accepcions economicistes, tenen un valor i un significat original. Busco al diccionari:

Crèdit:
1 m. [LC] Confiança que inspira la veracitat d’algú o d’alguna cosa. Donar crèdit a una notícia. Ell em mereix tot el crèdit.
2 1 m. [LC] Confiança que inspira la solvència d’algú. És un comerciant que té molt de crèdit.

El crèdit és bàsicament això, confiança, i dir que la crisi actual és una crisi de confiança –traduïda en una manca de crèdit monetari- no és jugar amb les paraules, és anar a l’arrel del problema.

Sense confiança no hi ha futur, i és per això que crec que és imprescindible en aquest moment entendre en qui i en què hem de dipositar la nostra confiança a partir d’ara. Com hem de construir el futur dels nostres fills, dels nostres néts? Podem creure en aquells que ja comencen a dir que per sort la tempesta ja ha passat i que ens conviden a seguir com fins fa poc, allò que en diríem el “bussiness as usual”? O per contra hem de fer cas dels qui ens diuen que la crisi que hem viscut fins ara és només l’aperitiu, i que la veritable crisi, sistèmica, energètica, encara està per venir?

Minar la confiança, no ja d’una persona sinó pitjor encara, d’una generació sencera, vol dir comprometre seriosament la possibilitat que neixin iniciatives empresarials, de negoci, d’inversió, etc. No pas enteses com a mer joc especulatiu, sinó com a honesta aposta pel futur, com a fe en les possibilitats de les persones, en el sentit més profund. I és en aquest sentit que crec que aquest sotrac que estem vivint està afectant i afectarà fins a tres generacions diferents.

 

D’una banda la meva generació, nascuda en els 50 i crescuda en la millora constant, que ha après probablement que l’esforç de molts anys es pot veure compromès i fins i tot anul•lat per unes conjuntures i unes dinàmiques que ens semblen allunyades de la nostra realitat i molt sovint, fora del nostre control. En aquest cas m’atreviria a dir que la crisi esdevé en alguna mesura personal: ens demanem si ha valgut la pena invertir totes les nostres energies i el nostre temps (a costa sovint de la nostra dimensió personal, de la família i dels amics), en un projecte que de cop apareix feble i insegur.
 

En segon lloc penso en la generació dels que ara tenen entre 35 i 45 anys: treballadors que veuen com el terreny de joc en el que es movien canvia a un ritme trepidant, i molt sovint es perden pel camí la seguretat, la capacitat de projectar, i la fe en el demà tal com estaven acostumats a entendre-les fins fa quatre dies.

 

I finalment els joves que a dia d’avui estan preparant-se pel món real de l’empresa i del treball, un univers que ara més que mai fa por i genera més que res, molta desconfiança. Crec que seria trist que es repleguessin, com a generació, refugiant-se en ells mateixos, en la formació i l’estudi perpetus per cercar-hi una forma de seguretat que no trobaran certament en l’empresa. Necessitem joves que empenyin des de baix, també. D’ells, però, em sembla que sorgeixen preguntes tot sovint inquietants: cal comprometre’s per engegar un projecte, creure-hi, donar-ho tot perquè es faci realitat i prosperi? En altres paraules: val la pena “tirar-se a la piscina” i ser emprenedor, en aquest context? Què en serà demà del meu esforç d’avui? Quins coneixements es necessiten en aquest nou context que es perfila dia a dia? Què fa falta saber? Com ens hem de preparar?

 

No tinc respostes certes, cap que no passi per treballar des de l’empresa de forma rigorosa i sobretot responsable, per bastir uns fonaments fiables, alhora sòlids i resistents, que restableixin les ganes d’emprendre. No pas contribuir a refer el miratge irresponsable del crèdit infinit que ens ha dut fins aquí, sinó restablir una confiança, deixeu-m’ho dir, en la que puguem confiar.

En aquests moments amb la brúixola malmesa, romanen valors que amb total seguretat són ingredients essencials perquè tots retrobem aquesta confiança perduda: la qualitat dels nostres productes; l’excel•lència en el servei als clients; la humanitat en el tracte amb els treballadors; l’eficiència en l’ús dels recursos i de les energies; la transparència en les relacions entre empreses; les sinèrgies amb el sector públic. A manca de un receptari exhaustiu, cal que apostem fort per aquests ingredients. Potser no són suficients, però són sens dubte necessaris. Imprescindibles.